No crec que ningú dubti que Alfons López-Tena és una de les persones que en qeust moment millor coneix la Constitució i el sistema legal espanyol. Doncs bé, això és el què ens va explicar sobre el referèndum que proposa ERC i el concert que promet CiU.
Respecte del referèndum, cal dir que fins a la retallada del TC de l’Estatut era possible, però que –tot i no estar recorreguda per ningú- el TC es va “esplaiar” deixant la Generalitat sense competències en la convocació de referèndums. Per tant, actualment totes dues propostes serien anticonstitucionals.
Hi ha dues maneres de fer que una iniciativa legislativa anticonstitucional progressi:
a) amb el compromís de tots els grups parlamentaris + totes les comunitats autònomes + el defensor del pueblo de no recòrrer-la davant el TC, com va passar amb la supressió del servei militar obligatori. Crec que no cal ser optimistes de què aquest fós el cas tractant-se del dret de Catalunya de decidir constituïr-se com estat independent, oi?
b) L’altre opció es reformar la Constitució. I això sí que és fantàstic. Aquest és el procés per fer-ho:
a. Primer es vota la iniciativa de reforma, que cal comptar amb 234 vots favorables per progressar ( tenim en compte que els parlamentaris catalans –comptant els del PSC i els del PP- són només 47. Cal dir que per exemple per reformar l’Estatut basc (pla Ibarretxe) calien només 176 escons, i no cal que us recordi com va acabar.
b. Si tot i així, la iniciativa legislativa progressés, es dissoldrien les Corts i es convocarien eleccions generals.
c. Un cop constituïda la nova cambra, caldria tornar a votar la reforma per aprovar-la definitivament, amb els 234 vots favorables necessaris.
d. Un cop aprovada al Congrès dels Diputats, caldria ser refrendada per Senat, i després signada pel cap d’estat (el rei).
Veieu viable aquest via-crucis??
dissabte, 11 de setembre del 2010
dijous, 12 d’agost del 2010
Inependència : sentit comú
Unitat, desafecció, personalismes, coalició, eleccions, independència, corrents crítics, escicions, crides, proclames, manifests.... I si provem de posar-hi una mica de sentit comú a tot plegat?
Fa dies que hi penso en tot plegat (deu ser que amb les vacances, m'avorreixo una mica), i el què penso és que tot ha canviat molt en molt poc temps (consultes populars, manifest del 12 d’abril, sentencia del TC, 10J, sentencia de Kosovo), amb el conseqüent ressó mediàtic de tot plegat dins i fora de Catalunya.
Els partits grans com CiU i ERC tenen unes maquinàries poc flexibles, i les hi costa reaccionar. Però el què sembla cada cop més clar és que l'independentisme avança amb força, i al final, ningú amb un mínim de sensibilitat nacional se'n voldrà quedar al marge.
Jo personalment crec que les estratègies electorals d'ERC i sobretot de CiU han deixat de ser vàlides a mig termini, i els seus dirigents se n'estan adonant, per que no són pas estúpids. I d'altra banda, la societat civil s'està mobilitzant com mai abans, i per tant les direccions d'aquestes dues formacions poítiques també reben pressió des de dins per part de les seves bases.
De moment, mantenen el discurs per donar una certa imatge de coherència i serenor davant les eleccions de la tardor; però un cop passades les eleccions, ni tant sols amb un eventual govern de coalició entre CiU i ERC, no podran aguantar tota la legislatura amb els arguments actuals, plens d'ambigüitat i de fogir d'estudi.
Cal que a les eleccions el vot independentista pro declaració unilateral i per via ràpida (sigui una sola i gran coalició SI +Rcat, o sigui per separat, com ells vulguin), tregui un resultat perceptible al Parlament, i que els ciutadans i associacions seguim empenyent un cop passades les eleccions, i seguim treballant cadascú des de la seva pròpia opció personal. I cal que mantinguem l'optimisme, per que al final la independència arribarà, per que una gran majoria, i cada cop més amplia, la volem.
Al final, tot es precipitarà -si no abans- quan el PP guanyi d'aqui dos anys les eleccions generals a Espanya...
Fa dies que hi penso en tot plegat (deu ser que amb les vacances, m'avorreixo una mica), i el què penso és que tot ha canviat molt en molt poc temps (consultes populars, manifest del 12 d’abril, sentencia del TC, 10J, sentencia de Kosovo), amb el conseqüent ressó mediàtic de tot plegat dins i fora de Catalunya.
Els partits grans com CiU i ERC tenen unes maquinàries poc flexibles, i les hi costa reaccionar. Però el què sembla cada cop més clar és que l'independentisme avança amb força, i al final, ningú amb un mínim de sensibilitat nacional se'n voldrà quedar al marge.
Jo personalment crec que les estratègies electorals d'ERC i sobretot de CiU han deixat de ser vàlides a mig termini, i els seus dirigents se n'estan adonant, per que no són pas estúpids. I d'altra banda, la societat civil s'està mobilitzant com mai abans, i per tant les direccions d'aquestes dues formacions poítiques també reben pressió des de dins per part de les seves bases.
De moment, mantenen el discurs per donar una certa imatge de coherència i serenor davant les eleccions de la tardor; però un cop passades les eleccions, ni tant sols amb un eventual govern de coalició entre CiU i ERC, no podran aguantar tota la legislatura amb els arguments actuals, plens d'ambigüitat i de fogir d'estudi.
Cal que a les eleccions el vot independentista pro declaració unilateral i per via ràpida (sigui una sola i gran coalició SI +Rcat, o sigui per separat, com ells vulguin), tregui un resultat perceptible al Parlament, i que els ciutadans i associacions seguim empenyent un cop passades les eleccions, i seguim treballant cadascú des de la seva pròpia opció personal. I cal que mantinguem l'optimisme, per que al final la independència arribarà, per que una gran majoria, i cada cop més amplia, la volem.
Al final, tot es precipitarà -si no abans- quan el PP guanyi d'aqui dos anys les eleccions generals a Espanya...
dissabte, 31 de juliol del 2010
CiU i la reforma laboral de Zapatero
Un altre cop! Ahir la sucursal a Madrid de CiU va a tornar a fer de "mamporreros" del PSOE i amb la seva abstenció va permetre que s'aprobés la reforma del mercat laboral més restrictiva i més contrària als drets dels treballadors de la història de la democràcia
Alguns diran que és lògic, que CiU és el partit petitburgès i conservador dels empresaris catalans. Però no hi estic del tot d'acord. Aquesta reforma laboral és la de les empreses casposes que només són prou competitives per vendre a espanya i altres paisos tercermundistes, que només saben explotar els treballadors, perque no saben liderar-los ni formar-los per ser més competitus i flexibles.
Hi ha però un altre tipus d'empresari a Catalunya : els empresaris que ha sabut internacionalitzar les seves empreses, que han apostat per la recerca i innovació, per la formació continuada, per flexibilitzar les estrucutres jeràrquiques, per endagar programes eficaços de gestió integrada, de millora continua i de formació continua. I que no només no es veuen tan afectats per la crtisi, sin que veuen al davant un escenari propici i esperançador. Parlo dels empresaris que saben que el mercat del nostre pais és a Alemanya, als Estats Units, a Finlàndia, Austràlia o el Japó, que estan fins els collons dels clientalismes de Foment vers la CEOE, i que parlen català. Parlo, entre d'altres, del Cercle Català de Negocis.
Aquests empresaris, que siginifiquen el futur econòmic de casa nostra, i que aposten per la independència, i que, esperem-ho, no votaran CiU mai més, Sr Mas
Alguns diran que és lògic, que CiU és el partit petitburgès i conservador dels empresaris catalans. Però no hi estic del tot d'acord. Aquesta reforma laboral és la de les empreses casposes que només són prou competitives per vendre a espanya i altres paisos tercermundistes, que només saben explotar els treballadors, perque no saben liderar-los ni formar-los per ser més competitus i flexibles.
Hi ha però un altre tipus d'empresari a Catalunya : els empresaris que ha sabut internacionalitzar les seves empreses, que han apostat per la recerca i innovació, per la formació continuada, per flexibilitzar les estrucutres jeràrquiques, per endagar programes eficaços de gestió integrada, de millora continua i de formació continua. I que no només no es veuen tan afectats per la crtisi, sin que veuen al davant un escenari propici i esperançador. Parlo dels empresaris que saben que el mercat del nostre pais és a Alemanya, als Estats Units, a Finlàndia, Austràlia o el Japó, que estan fins els collons dels clientalismes de Foment vers la CEOE, i que parlen català. Parlo, entre d'altres, del Cercle Català de Negocis.
Aquests empresaris, que siginifiquen el futur econòmic de casa nostra, i que aposten per la independència, i que, esperem-ho, no votaran CiU mai més, Sr Mas
dijous, 22 de juliol del 2010
Que Viva España!
Quan he escoltat aquest matí la noticia, no he pogut evitar fer-me un tip de riure : la federació espanyola de futbol ha decidit decretar una amnistía –aquesta és la paraula que han emprat, amnistía-, per a tots els jugadors de la lliga amb targetes. El motiu : que Espanya ha guanyat el Mundial,¿ voleu més motiu?
M’ha recordat els indults de Setmana Santa que donava Franco, graciosament. Són tan d’agraïr aquests gestos! Són tan macos i tan “campetxanos” els dirigents de la nació aquesta indisoluble veïna!
Ara, això sí, la multa de 15.000 euros a Guardiola no li retiren. Sembla que no voldriem mai reconéixer el mèrit del Barça, i del Pep en especial, al joc de la “Roja”. Aixó ja ho tenia també el caudillo : els indults eren només per presos comuns, als presos polítics no se’ls indultava.
Jo li voldria preguntar al Sr Villar una qüestió que m’inquieta i, ho confesso, em fa perdre la son. Sr Villar, si els catalans fem bondat i acatem la sentencia del TC, i votem tots CiU i el PSC a les properes, i acceptem de bon grat la insolubilitat aquesta nazional(socialista) espanyola, ens deixarà jugar, en comptes d’un partit internacional de costellada a l’any, dos partits internacionals de costellada a l’any (encara que sigui als Estats Units)?
Es més, se m’acut preguntar a la resta de federacions esportives, i al comité olímpic español : ¿Si els catalans deixem de donar la murga amb la dèria aquesta de la nació i de l’autodeterminació, ens deixaran tenir seleccions catalanes en les competicions internacionals, posem per cas de Subbúteo i de Mah Jong? I de bàdmniton què me’n dieuen del Bàdminton?
Catalanes, catalans, si ens diuen que sí què fem, ho provem?
Que viva España!
Quan he escoltat aquest matí la noticia, no he pogut evitar fer-me un tip de riure : la federació espanyola de futbol ha decidit decretar una amnistía –aquesta és la paraula que han emprat, amnistía-, per a tots els jugadors de la lliga amb targetes. El motiu : que Espanya ha guanyat el Mundial,¿ voleu més motiu?
M’ha recordat els indults de Setmana Santa que donava Franco, graciosament. Són tan d’agraïr aquests gestos! Són tan macos i tan “campetxanos” els dirigents de la nació aquesta indisoluble veïna!
Ara, això sí, la multa de 15.000 euros a Guardiola no li retiren. Sembla que no voldriem mai reconéixer el mèrit del Barça, i del Pep en especial, al joc de la “Roja”. Aixó ja ho tenia també el caudillo : els indults eren només per presos comuns, als presos polítics no se’ls indultava.
Jo li voldria preguntar al Sr Villar una qüestió que m’inquieta i, ho confesso, em fa perdre la son. Sr Villar, si els catalans fem bondat i acatem la sentencia del TC, i votem tots CiU i el PSC a les properes, i acceptem de bon grat la insolubilitat aquesta nazional(socialista) espanyola, ens deixarà jugar, en comptes d’un partit internacional de costellada a l’any, dos partits internacionals de costellada a l’any (encara que sigui als Estats Units)?
Es més, se m’acut preguntar a la resta de federacions esportives, i al comité olímpic español : ¿Si els catalans deixem de donar la murga amb la dèria aquesta de la nació i de l’autodeterminació, ens deixaran tenir seleccions catalanes en les competicions internacionals, posem per cas de Subbúteo i de Mah Jong? I de bàdmniton què me’n dieuen del Bàdminton?
Catalanes, catalans, si ens diuen que sí què fem, ho provem?
M’ha recordat els indults de Setmana Santa que donava Franco, graciosament. Són tan d’agraïr aquests gestos! Són tan macos i tan “campetxanos” els dirigents de la nació aquesta indisoluble veïna!
Ara, això sí, la multa de 15.000 euros a Guardiola no li retiren. Sembla que no voldriem mai reconéixer el mèrit del Barça, i del Pep en especial, al joc de la “Roja”. Aixó ja ho tenia també el caudillo : els indults eren només per presos comuns, als presos polítics no se’ls indultava.
Jo li voldria preguntar al Sr Villar una qüestió que m’inquieta i, ho confesso, em fa perdre la son. Sr Villar, si els catalans fem bondat i acatem la sentencia del TC, i votem tots CiU i el PSC a les properes, i acceptem de bon grat la insolubilitat aquesta nazional(socialista) espanyola, ens deixarà jugar, en comptes d’un partit internacional de costellada a l’any, dos partits internacionals de costellada a l’any (encara que sigui als Estats Units)?
Es més, se m’acut preguntar a la resta de federacions esportives, i al comité olímpic español : ¿Si els catalans deixem de donar la murga amb la dèria aquesta de la nació i de l’autodeterminació, ens deixaran tenir seleccions catalanes en les competicions internacionals, posem per cas de Subbúteo i de Mah Jong? I de bàdmniton què me’n dieuen del Bàdminton?
Catalanes, catalans, si ens diuen que sí què fem, ho provem?
Que viva España!
Quan he escoltat aquest matí la noticia, no he pogut evitar fer-me un tip de riure : la federació espanyola de futbol ha decidit decretar una amnistía –aquesta és la paraula que han emprat, amnistía-, per a tots els jugadors de la lliga amb targetes. El motiu : que Espanya ha guanyat el Mundial,¿ voleu més motiu?
M’ha recordat els indults de Setmana Santa que donava Franco, graciosament. Són tan d’agraïr aquests gestos! Són tan macos i tan “campetxanos” els dirigents de la nació aquesta indisoluble veïna!
Ara, això sí, la multa de 15.000 euros a Guardiola no li retiren. Sembla que no voldriem mai reconéixer el mèrit del Barça, i del Pep en especial, al joc de la “Roja”. Aixó ja ho tenia també el caudillo : els indults eren només per presos comuns, als presos polítics no se’ls indultava.
Jo li voldria preguntar al Sr Villar una qüestió que m’inquieta i, ho confesso, em fa perdre la son. Sr Villar, si els catalans fem bondat i acatem la sentencia del TC, i votem tots CiU i el PSC a les properes, i acceptem de bon grat la insolubilitat aquesta nazional(socialista) espanyola, ens deixarà jugar, en comptes d’un partit internacional de costellada a l’any, dos partits internacionals de costellada a l’any (encara que sigui als Estats Units)?
Es més, se m’acut preguntar a la resta de federacions esportives, i al comité olímpic español : ¿Si els catalans deixem de donar la murga amb la dèria aquesta de la nació i de l’autodeterminació, ens deixaran tenir seleccions catalanes en les competicions internacionals, posem per cas de Subbúteo i de Mah Jong? I de bàdmniton què me’n dieuen del Bàdminton?
Catalanes, catalans, si ens diuen que sí què fem, ho provem?
diumenge, 18 de juliol del 2010
10J + 7 : No és temps de pessimisme
Avui és dissabte 17 de juliol, fa just una setmana de la primera gran manifestació inequívocament independista i massiva de la nostra història.
Es veritat que tots esperàvem més resolució per part de CiU ahir al Parlament. També hauriem volgut que ERC no hagués votat en contra de la ILP a la Mesa, i segurament que Montilla hagués fet pública l’escissió definitiva del PSC amb el PSOE.
Tot això hagués sigut la rehòstia, sens dubte.
Ara bé, no comencem amb la nostra tendència atàvica al victimisme i a fer els ploramiques. Ara no és moment de queixes ni de planys, i no podem començar-nos a desinflar tan aviat, collons!
He llegit i sentit molta gent dient que no ha canviat res, que els polítics segueixen fent la seva, que si el tacticisme, que si el partidisme.... A veure, i què voleu?
Portem trenta anys amb aquesta inèrcia, i no només n’hem de culpar els polítics : portem trenta anys consentint-ho. Tot just avui fa una setmana que els hi hem dit que m’estem tips, i comencen a païr-ho. Siguem pragmàtics, no podem pretendre que trenta anys de sistema partidista corrumput i allunyat de la voluntat sobirana dels ciutadans, s’arregli en una setmana, ni en un mes, ni en un any.
Ara bé, feta aquesta reflexió, penso que no és cert que les coses no hagin canviat. Han canviat, i molt. Us en posaré uns exemples :
- Ara fa un any, ningú no podia sospitar que l’alcalde d’Arenys de Munt decidís fer una consulta sobiranista al seu municipi. Des d’aleshores, mig milió de persones ja han votat per la independència, amb una organització impecable, i una cobertura internacional sense precedents. Ja hi ha convocada data per la consulta a Barcelona, amb milers de voluntaris mobilitzats, i una de les seus en serà el Camp Nou.
- Els independentistes ja no som només pencaires i estudiants : jubilats, autònoms i fins i tot empresaris i directius de grans empreses es declaren independentistes.
- Ja són pocs els que realment creuen que Espanya pot impedir-nos amb la legislació internacional a les mans, ser un estat. L’argument de treure els tancs no se sent enlloc, ni se’l creu ningú.
- Després de la sentència del TC, la resposta no només va venir de Casa Nostra : eurodiputats, representants de l’Eurocambra, juristes de reconegut prestigi internacional, partits nacionalistes d’arreu (des d’Escòcia al Quebec), i fins i tot un premi Nobel de la Pau i ex-president dels EEUU han protestat formalment contra la sentència i l’han titllada d’error i de retrocés democràtic.
- La major manifestació popular de la història de Catalunya, i per primera vegada, indubtablement independentista. Fins i tot els mitjans espanyols més conservadors n’han corroborat tant la multitudinària afluència, com el caràcter independentista.
- Ressó internacional als principals mitjans d’Europa, els EEUU, Canadà i Amèrica Llatina. La notícia més llegida de la secció europea de la BBC ha estat l’article sobre la Manifestació. Molts mitjans, com ara el Times o el Guardian fins i tot parlant de la victòria espanyola del Mundial de Sudàfrica han remarcat el paper dels jugadors catalans i del Barça, i han fet esment a la confrontació entre Catalunya i Espanya.
- En tots, o si més no gairebé tots, els articles en diversos idiomes sobre la manifestació, es descriu Catalunya com una regió “rica”, “pròspera” o “avançada” (en contraposició implícita a la resta de l’estat). El propi Jimmy Carter va comparar Catalunya amb els Estats Units en el seu discurs en l’entrega del Premi Internacional Catalunya. Pels qui no hagueu tingut ocasió de llegir el seu discurs, dir-vos que està molt ben estructurat, és rigorós i ben documentat, i la comparació que acabo d’assenayalar dubto molt que sigui casual o superficial. Amb tot aixó, la premsa internacional, per primer cop des de la transició democràtica, comença de mostrar si no suport, al menys certa simpatia per la causa catalana. En definitiva, s’està creant un corrent d’opinió propici per Catalunya al món.
- Però sense cap dubte, la mostra més clara de que les coses es mouen és la reacció del Congrés dels Diputats aquesta setmana davant les intervencions dels diputats catalans.
Sincerament, no m’imagino fa només tres mesos en Ridao a la tribuna del congrés parlant obertament d’independència –d’independència unilateralment declarada-, com va fer, sense que els cavernaris espanyols tant al govern com a l’oposició no se l’haguéssin menjat cru. Començant pel propi president del congrés dels diputats, el pseudosocialista, pseudofederalista i pseudodemòcrata, fill-de-falangista, ultracatòlic-legionario-de-cristo Sr José Bono, que estava callat com un puta, mossegant-se la llèngua.
Referent a la reacció (o més aviat, la no reacció ) dels polítics espanyols a les declaracions de Duran, Ridao i Herrera, crec que al darrere hi ha qualsevol cosa menys respecte i fair play democràtic parlamentari. En un context econòmic on el món mira molt de prop el què fa Espanya, per la por que es converteixi en una Grècia a lo bèstia que faci perillar l’estabilitat econòmica i monetària europea; una sortida de to espanyolista autoritària a les intervencions de CiU i el grup mixt català hagués recorregut les principals pàgines de color sèpia de tot el món en qüestió d’hores. Es més, probablement el ràting del deute espanyol hagués baixat i el seus tipus d’interès haguéssin pujat.
En resum, que les coses sí que es mouen. I més que hem de fer que es moguin a la tardor, a les eleccions al Parlament. Tots els que vam cridar “Independència” hem de ser conseqüents amb aquest sentiment, i tenir clar qui són els que ens el poden representar al Parlament. I hem de ser nosaltres que hem de fer que les coses se segueixin movent després de les eleccions. L’escenari és el més propici des de fa tres-cents anys, i no el podem desaprofitar amb victimisme, amb planys i amb pessimisme. Ara tot això no toca, com diria l’expresident Pujol, però evidentment tampoc no toca ni pluja fina, ni peix al cove, ni altres orgues.
Ara toca apostar per la independència. Ni tan sols els polítics de Madrid han gosat argumentar que la nostra independència unilateral i pacífica no és possible sense el consentiment d’Espanya, si de debó la volem. No han gosat dir-ho per què saben perfectament que ara els catalans i catalanes sóm conscients que ningú no ens ho pot impedir. Fixeu-vos doncs si n’han canviat de coses!
Es veritat que tots esperàvem més resolució per part de CiU ahir al Parlament. També hauriem volgut que ERC no hagués votat en contra de la ILP a la Mesa, i segurament que Montilla hagués fet pública l’escissió definitiva del PSC amb el PSOE.
Tot això hagués sigut la rehòstia, sens dubte.
Ara bé, no comencem amb la nostra tendència atàvica al victimisme i a fer els ploramiques. Ara no és moment de queixes ni de planys, i no podem començar-nos a desinflar tan aviat, collons!
He llegit i sentit molta gent dient que no ha canviat res, que els polítics segueixen fent la seva, que si el tacticisme, que si el partidisme.... A veure, i què voleu?
Portem trenta anys amb aquesta inèrcia, i no només n’hem de culpar els polítics : portem trenta anys consentint-ho. Tot just avui fa una setmana que els hi hem dit que m’estem tips, i comencen a païr-ho. Siguem pragmàtics, no podem pretendre que trenta anys de sistema partidista corrumput i allunyat de la voluntat sobirana dels ciutadans, s’arregli en una setmana, ni en un mes, ni en un any.
Ara bé, feta aquesta reflexió, penso que no és cert que les coses no hagin canviat. Han canviat, i molt. Us en posaré uns exemples :
- Ara fa un any, ningú no podia sospitar que l’alcalde d’Arenys de Munt decidís fer una consulta sobiranista al seu municipi. Des d’aleshores, mig milió de persones ja han votat per la independència, amb una organització impecable, i una cobertura internacional sense precedents. Ja hi ha convocada data per la consulta a Barcelona, amb milers de voluntaris mobilitzats, i una de les seus en serà el Camp Nou.
- Els independentistes ja no som només pencaires i estudiants : jubilats, autònoms i fins i tot empresaris i directius de grans empreses es declaren independentistes.
- Ja són pocs els que realment creuen que Espanya pot impedir-nos amb la legislació internacional a les mans, ser un estat. L’argument de treure els tancs no se sent enlloc, ni se’l creu ningú.
- Després de la sentència del TC, la resposta no només va venir de Casa Nostra : eurodiputats, representants de l’Eurocambra, juristes de reconegut prestigi internacional, partits nacionalistes d’arreu (des d’Escòcia al Quebec), i fins i tot un premi Nobel de la Pau i ex-president dels EEUU han protestat formalment contra la sentència i l’han titllada d’error i de retrocés democràtic.
- La major manifestació popular de la història de Catalunya, i per primera vegada, indubtablement independentista. Fins i tot els mitjans espanyols més conservadors n’han corroborat tant la multitudinària afluència, com el caràcter independentista.
- Ressó internacional als principals mitjans d’Europa, els EEUU, Canadà i Amèrica Llatina. La notícia més llegida de la secció europea de la BBC ha estat l’article sobre la Manifestació. Molts mitjans, com ara el Times o el Guardian fins i tot parlant de la victòria espanyola del Mundial de Sudàfrica han remarcat el paper dels jugadors catalans i del Barça, i han fet esment a la confrontació entre Catalunya i Espanya.
- En tots, o si més no gairebé tots, els articles en diversos idiomes sobre la manifestació, es descriu Catalunya com una regió “rica”, “pròspera” o “avançada” (en contraposició implícita a la resta de l’estat). El propi Jimmy Carter va comparar Catalunya amb els Estats Units en el seu discurs en l’entrega del Premi Internacional Catalunya. Pels qui no hagueu tingut ocasió de llegir el seu discurs, dir-vos que està molt ben estructurat, és rigorós i ben documentat, i la comparació que acabo d’assenayalar dubto molt que sigui casual o superficial. Amb tot aixó, la premsa internacional, per primer cop des de la transició democràtica, comença de mostrar si no suport, al menys certa simpatia per la causa catalana. En definitiva, s’està creant un corrent d’opinió propici per Catalunya al món.
- Però sense cap dubte, la mostra més clara de que les coses es mouen és la reacció del Congrés dels Diputats aquesta setmana davant les intervencions dels diputats catalans.
Sincerament, no m’imagino fa només tres mesos en Ridao a la tribuna del congrés parlant obertament d’independència –d’independència unilateralment declarada-, com va fer, sense que els cavernaris espanyols tant al govern com a l’oposició no se l’haguéssin menjat cru. Començant pel propi president del congrés dels diputats, el pseudosocialista, pseudofederalista i pseudodemòcrata, fill-de-falangista, ultracatòlic-legionario-de-cristo Sr José Bono, que estava callat com un puta, mossegant-se la llèngua.
Referent a la reacció (o més aviat, la no reacció ) dels polítics espanyols a les declaracions de Duran, Ridao i Herrera, crec que al darrere hi ha qualsevol cosa menys respecte i fair play democràtic parlamentari. En un context econòmic on el món mira molt de prop el què fa Espanya, per la por que es converteixi en una Grècia a lo bèstia que faci perillar l’estabilitat econòmica i monetària europea; una sortida de to espanyolista autoritària a les intervencions de CiU i el grup mixt català hagués recorregut les principals pàgines de color sèpia de tot el món en qüestió d’hores. Es més, probablement el ràting del deute espanyol hagués baixat i el seus tipus d’interès haguéssin pujat.
En resum, que les coses sí que es mouen. I més que hem de fer que es moguin a la tardor, a les eleccions al Parlament. Tots els que vam cridar “Independència” hem de ser conseqüents amb aquest sentiment, i tenir clar qui són els que ens el poden representar al Parlament. I hem de ser nosaltres que hem de fer que les coses se segueixin movent després de les eleccions. L’escenari és el més propici des de fa tres-cents anys, i no el podem desaprofitar amb victimisme, amb planys i amb pessimisme. Ara tot això no toca, com diria l’expresident Pujol, però evidentment tampoc no toca ni pluja fina, ni peix al cove, ni altres orgues.
Ara toca apostar per la independència. Ni tan sols els polítics de Madrid han gosat argumentar que la nostra independència unilateral i pacífica no és possible sense el consentiment d’Espanya, si de debó la volem. No han gosat dir-ho per què saben perfectament que ara els catalans i catalanes sóm conscients que ningú no ens ho pot impedir. Fixeu-vos doncs si n’han canviat de coses!
diumenge, 11 de juliol del 2010
Carta a una amiga japonesa
Dear (...)
There was a massive demonstration yesterday in Barcelona, to protest against Constitutional Court’s sentence on Estatut (Catalan Law to regulate how the political, economic and cultural relations between Catalonia and Spain should be).
90% of Catalan congressmen approved this law four years ago, and it was later approved in Madrid Parliament too; but now the Constitutonal Court –mostly conservative- has banned 14 articles, refering the national identity, the Catalan language, and so on; and they also prohibited Catalonia to renegotiate its economic contribution to Spain, which will always be stated by Spanish government.
Some politicians in Europe has protested against this sentence too (i.e. the President and the vice-president of the Eurochamber); and even the Nobel awarded former US president Jimmy Carter declared that it is a mistake and an offense to Catalonia. He was awarded last week with the Catalunya International award, and offered to send international supervisors from his Carter Center to Catalonia if a Poll on independence took place.
The figures about the people taking part in the protest are quite similar in all media (weird, so it must be true), between 1.1 and 1.5 million people. Most of demonstrators were wearing “estelades” (independentist flags), in a proportion that I esteem of 1 senyera (catalan flag) for 8 or 10 estelades (independentist flags). All Spanish journals (even the most centralist and conservative ) recognise today that the demonstration was clearly independentist.
I was there and it was spectacular : the whole Passeig de Gracia, and all the streets leading there (Aragó, València, Consell de Cent); Diagonal Ave. from I-don’t-know-where up to Passeig de Gracia in both directions, Gran Via from Casanovas or so up to Tetuan Sq..... everything full of people, with no room to swing a cat, beneath a sea composed of estelades and senyeres, and banners claiming for independence ( bye bye Spain, Game Over, Catalonia is not Spain... both in Catalan and English).
There will be elections for the Catalan Parliament next fall, and as a latest news, former Football Club Barcelona’s President, Joan Laporta presents himself leading an independentist party.
I don’t want to bother you, but I thought I should keep you informed about this, for you to come back after summer.
Please let me drop a few lines if you are not too busy.
There was a massive demonstration yesterday in Barcelona, to protest against Constitutional Court’s sentence on Estatut (Catalan Law to regulate how the political, economic and cultural relations between Catalonia and Spain should be).
90% of Catalan congressmen approved this law four years ago, and it was later approved in Madrid Parliament too; but now the Constitutonal Court –mostly conservative- has banned 14 articles, refering the national identity, the Catalan language, and so on; and they also prohibited Catalonia to renegotiate its economic contribution to Spain, which will always be stated by Spanish government.
Some politicians in Europe has protested against this sentence too (i.e. the President and the vice-president of the Eurochamber); and even the Nobel awarded former US president Jimmy Carter declared that it is a mistake and an offense to Catalonia. He was awarded last week with the Catalunya International award, and offered to send international supervisors from his Carter Center to Catalonia if a Poll on independence took place.
The figures about the people taking part in the protest are quite similar in all media (weird, so it must be true), between 1.1 and 1.5 million people. Most of demonstrators were wearing “estelades” (independentist flags), in a proportion that I esteem of 1 senyera (catalan flag) for 8 or 10 estelades (independentist flags). All Spanish journals (even the most centralist and conservative ) recognise today that the demonstration was clearly independentist.
I was there and it was spectacular : the whole Passeig de Gracia, and all the streets leading there (Aragó, València, Consell de Cent); Diagonal Ave. from I-don’t-know-where up to Passeig de Gracia in both directions, Gran Via from Casanovas or so up to Tetuan Sq..... everything full of people, with no room to swing a cat, beneath a sea composed of estelades and senyeres, and banners claiming for independence ( bye bye Spain, Game Over, Catalonia is not Spain... both in Catalan and English).
There will be elections for the Catalan Parliament next fall, and as a latest news, former Football Club Barcelona’s President, Joan Laporta presents himself leading an independentist party.
I don’t want to bother you, but I thought I should keep you informed about this, for you to come back after summer.
Please let me drop a few lines if you are not too busy.
dissabte, 10 de juliol del 2010
Ara és el moment!
Totes les revolucions modernes (hi incloc la independència dels EEUU ) s'han forjat seguint el model hegelià de tesi-antítesi-síntesi.
Cal un revulsió per mobilitzar les masses i les nacions. Per que EEUU entrès en la Gran Guerra va caldre que Alemanya enfonsés el Lusitania, per què entrés en la Segona Guerra Mundial va caldre que Hiro Ito enfonsés tota la flota a Pearl Harbour, per què els EEUU ocupéssin Afganistan per interessos econòmics va caldre que caiessin les torres bessones....
La sentència del TC és la nostra oportunitat, la nostra antítesi a la tesi colonialista espanyola, de la que s'acabarà formant la síntesi d'un estat català sobirà, avançat i innovador. El món ja ho està esperant... no ho espatllem!
Per cert, jo no em crec que el Club Bilderberg es reunís a Sitges per casualitat.
Espanya és un gra al cul que posa en perill la solvència de l'eurozona i de tota la Unió Europea. Què farà Europa, deixar que Catalunya s'enfonsi amb el vaixell podrit d'Espanya, o rescatar-la abans de la catàstrofe per què contribueixi a la seva recuperació econòmica? En part, aquesta decisió depèn de com sapiguem explicar la nostra realitat al món. Ara és el moment de ser coherents amb el nostre relat.
Cal un revulsió per mobilitzar les masses i les nacions. Per que EEUU entrès en la Gran Guerra va caldre que Alemanya enfonsés el Lusitania, per què entrés en la Segona Guerra Mundial va caldre que Hiro Ito enfonsés tota la flota a Pearl Harbour, per què els EEUU ocupéssin Afganistan per interessos econòmics va caldre que caiessin les torres bessones....
La sentència del TC és la nostra oportunitat, la nostra antítesi a la tesi colonialista espanyola, de la que s'acabarà formant la síntesi d'un estat català sobirà, avançat i innovador. El món ja ho està esperant... no ho espatllem!
Per cert, jo no em crec que el Club Bilderberg es reunís a Sitges per casualitat.
Espanya és un gra al cul que posa en perill la solvència de l'eurozona i de tota la Unió Europea. Què farà Europa, deixar que Catalunya s'enfonsi amb el vaixell podrit d'Espanya, o rescatar-la abans de la catàstrofe per què contribueixi a la seva recuperació econòmica? En part, aquesta decisió depèn de com sapiguem explicar la nostra realitat al món. Ara és el moment de ser coherents amb el nostre relat.
dimarts, 6 de juliol del 2010
Ara o mai. El millor dels escenaris possibles per la Independència
Us n'adonéu de com han canviat les circumstàncies en pocs mesos. Fa encara no un any encara no era ni imaginable la primera de les consultes (la d'Arenys de Munt). Ara fins i tot la Vanguardia publica -potser un tant alegrement- que el 35% dels dirigents del PSC són favorables a l'autodeterminació....
Mentrestant, els del club Bilderberg que es reuneixen a Sitges (l'any passat ho van fer a Grècia!! ), els escandols del Palau i del cas Pretòria que emmerden a CiU (que tenia a priori les eleccions guanyades). El TC que per pimera vegada ens fa reaccionar d'una manera més o menys unitària i amb força, el Sr Laporta es presenta per Democràcia Catalana i Reagrupament....
Vosaltres creieu en les casualitats???
Jo ja fa anys que no.
Mentrestant, els del club Bilderberg que es reuneixen a Sitges (l'any passat ho van fer a Grècia!! ), els escandols del Palau i del cas Pretòria que emmerden a CiU (que tenia a priori les eleccions guanyades). El TC que per pimera vegada ens fa reaccionar d'una manera més o menys unitària i amb força, el Sr Laporta es presenta per Democràcia Catalana i Reagrupament....
Vosaltres creieu en les casualitats???
Jo ja fa anys que no.
divendres, 2 de juliol del 2010
Pactar amb l'agressor?
ls polítics que defensen que s'ha de refer el pacte de l'estatut:
Els hi demanem també a les dones maltractades que pactin civilitzadament amvb els seus agressors quantes plantofades han de rebre al dia, o quan i com se les pot humiliar en privat i en públic?
Des del punt de vista pactista sociovergent, sembla prou encertat. I encara estalviariem temps i molèsties als nostres òrguens d'administració de justícia...
Apa, així doncs, anem corrent a Madrid a pactar amb els nostres veïns segrestadors de voluntats, identitats, dignitats i quartos, la millor manera de deixar-nos anihilar de manera legítima, civilitzada i, sobretot per ells, comfortable.
Els hi demanem també a les dones maltractades que pactin civilitzadament amvb els seus agressors quantes plantofades han de rebre al dia, o quan i com se les pot humiliar en privat i en públic?
Des del punt de vista pactista sociovergent, sembla prou encertat. I encara estalviariem temps i molèsties als nostres òrguens d'administració de justícia...
Apa, així doncs, anem corrent a Madrid a pactar amb els nostres veïns segrestadors de voluntats, identitats, dignitats i quartos, la millor manera de deixar-nos anihilar de manera legítima, civilitzada i, sobretot per ells, comfortable.
dimecres, 30 de juny del 2010
Ens hem d’emprenyar amb el TC?
Té cap mena de sentit ara mostrar-nos indignats per una sentencia que des del primer dia saviem com seria?
Hem de fer-los el joc als Srs Magistrats, com si de debó ens els prenguéssim seriosament?
Se sortiran amb la seva, dividint la societat catalana entre la indignació, la lamentació i la resignació, com sempre ha fet Madrid?
Les dues primeres preguntes només es poden responder amb un NO rotund. Els jutges del TC s’han limitat a fer la feina per la qual cobren, ni més ni menys. No els paguen per caure simpàtics (ni a catalans ni a foranis), sino per fer acomplir la Constitució espanyola. I la Constitució espanyola fa ser pensada per ofegar les aspiracions nacionals de catalans i bascos, en una etapa on les antigues forces vives del franquisme, eren més vives que mai. Per tant, ni indignació, ni lamentacions, ni punyetes. Ans al contrari, els hauriem d’agraïr que avui, gràcies a la seva sentencia políticament intencionada, centralista, retrògrada, el què volgueu; Catalunya en conjunt és més independentista, més catalanes i catalans s’han adonat que la convivència amb Espanya no és posible.
Ara toca ser coherents amb aquesta nova sensibilitat creixent per la sobirania. No podem utilitzar les mateixes armes que el centralisme espanyol. No val desacreditar, ni carregar uns contra els altres, ni voler posar draps calents, s’ha de treballar plegats, amb un somriure als llavis, per què gràcies a la poca visió sociopolítica dels membres del TC, la seva prepotencia de creure’s la quintaessència de la justicia i sobretot la seva ignorància real o pretesa que per damunt de la Constitució hi ha una legislació internacional, que ampara obertament el dret d’autodeterminació, avui som més conscients de la nostra força com a nació.
Si, i només si –com fan alguns teoremes matemàtics- actuem com acabo d’assenyalar, la resposta a la tercera de les preguntes del principi també serà que no. Altrament, em temo molt que un cop més s’obrirà pas el victimisme, el peix al cove, la pluja fina i tants altres vicis tardofranquistes i petitburgesos que ens ha llegat el pujolisme.
No val negociar RES amb Espanya. Us imagineu una dona maltractada, negociant amb el seu agressos quantes plantofades pot clavar-li al dia, o quants cops i de quina manera la pot humiliar i vexar???
Catalunya i Espanya són un matrimoni mal avingut, que han de fer la única cosa útil en aquest casos : separar-se. Sense rancúnies, ni mals rollos... en la mesura del què sigui possible (al menys, no per part nostra). I de la mateixa manera que una parella que es separa busca ajut en advocats i/o jutges, nosaltres ens hem d’emparar en els organismes internacionals , com abans ho han fet Eslovènia, Kosovo o Montenegro. Oi que Espanya encara no ha reconegut ni Kosovo ni Montenegro? ... I en canvi, bé que són estats sobirans. Què passa si Espanya no vel reconéixer Catalunya?... Doncs, res, què voleu que passi?
Ara més que mai hem de lluitar plegats per l’objectiu de la independència, i ho hem de fer a la Plaça de Sant jaume i a la Ciutadella, no a Madrid. Són els nostres que han de donar la cara, i si no ho fan, som nosaltres que els hem de collar per què ho facin.
Hem de fer-los el joc als Srs Magistrats, com si de debó ens els prenguéssim seriosament?
Se sortiran amb la seva, dividint la societat catalana entre la indignació, la lamentació i la resignació, com sempre ha fet Madrid?
Les dues primeres preguntes només es poden responder amb un NO rotund. Els jutges del TC s’han limitat a fer la feina per la qual cobren, ni més ni menys. No els paguen per caure simpàtics (ni a catalans ni a foranis), sino per fer acomplir la Constitució espanyola. I la Constitució espanyola fa ser pensada per ofegar les aspiracions nacionals de catalans i bascos, en una etapa on les antigues forces vives del franquisme, eren més vives que mai. Per tant, ni indignació, ni lamentacions, ni punyetes. Ans al contrari, els hauriem d’agraïr que avui, gràcies a la seva sentencia políticament intencionada, centralista, retrògrada, el què volgueu; Catalunya en conjunt és més independentista, més catalanes i catalans s’han adonat que la convivència amb Espanya no és posible.
Ara toca ser coherents amb aquesta nova sensibilitat creixent per la sobirania. No podem utilitzar les mateixes armes que el centralisme espanyol. No val desacreditar, ni carregar uns contra els altres, ni voler posar draps calents, s’ha de treballar plegats, amb un somriure als llavis, per què gràcies a la poca visió sociopolítica dels membres del TC, la seva prepotencia de creure’s la quintaessència de la justicia i sobretot la seva ignorància real o pretesa que per damunt de la Constitució hi ha una legislació internacional, que ampara obertament el dret d’autodeterminació, avui som més conscients de la nostra força com a nació.
Si, i només si –com fan alguns teoremes matemàtics- actuem com acabo d’assenyalar, la resposta a la tercera de les preguntes del principi també serà que no. Altrament, em temo molt que un cop més s’obrirà pas el victimisme, el peix al cove, la pluja fina i tants altres vicis tardofranquistes i petitburgesos que ens ha llegat el pujolisme.
No val negociar RES amb Espanya. Us imagineu una dona maltractada, negociant amb el seu agressos quantes plantofades pot clavar-li al dia, o quants cops i de quina manera la pot humiliar i vexar???
Catalunya i Espanya són un matrimoni mal avingut, que han de fer la única cosa útil en aquest casos : separar-se. Sense rancúnies, ni mals rollos... en la mesura del què sigui possible (al menys, no per part nostra). I de la mateixa manera que una parella que es separa busca ajut en advocats i/o jutges, nosaltres ens hem d’emparar en els organismes internacionals , com abans ho han fet Eslovènia, Kosovo o Montenegro. Oi que Espanya encara no ha reconegut ni Kosovo ni Montenegro? ... I en canvi, bé que són estats sobirans. Què passa si Espanya no vel reconéixer Catalunya?... Doncs, res, què voleu que passi?
Ara més que mai hem de lluitar plegats per l’objectiu de la independència, i ho hem de fer a la Plaça de Sant jaume i a la Ciutadella, no a Madrid. Són els nostres que han de donar la cara, i si no ho fan, som nosaltres que els hem de collar per què ho facin.
dijous, 24 de juny del 2010
Espanya o l'imperi de la por
Dir que tradicionalment el poder i l’ordre establert s’han mantingut per la por no és nou. En tots els cultes religiosos de qualsevol cultura antiga, la por de la fúria dels Déus, convenientment canalitzada pels xamans, feia néixer i morir reis; o encenia o apaivagava els odis cap a les tribus rivals, escampant la majoria de territoris dels cinc continents en perpètues guerres per la conquesta de terres i recursos naturals, o simplement per alimentar l’ego dels poderosos.
A l’arc mediterrani, la cultura clàssica va superar aquesta fase teocràtica, i sense ser aliens a la seva mitolgia i al seus innombrables déus, els romans –sempre sota la protecció d’àurigues, oracles, astròlegs i altres xarlatans- van aconseguir sotmetre el major imperi fins al moment sota les premisses de la Lex –dura lex- i de la Pax romana, és a dir sota la constant amenaça de les legions amb les armes de guerra i la tecnologia militar més sofisticada mai construïda. Un cop més l’element de cohessió dels territoris ocupats, i també de la metròpoli –que funcionava sobretot gràcies a la força de treball de milions d’esclaus-, era la por. Aquest cop, però, una por tan real com la de la divinitat, però molt més immediata : la tortura i la mort.
L’apogeu del cristianisme i el decliu de Roma se solapen en la història, i amb l’Edat Mitjana la religió torna a tenir una evident preponderància en el control social. Amb la població analfabeta, i l’accès a qualsevol tipus de coneixement ferotgement controlat per l’Església catòlica, el temor de Déu i a les flames de l’infern és esgrimit per qualsevol príncep per a enfortir el seu poder, i un cop més un escenari de guerres i desolació s’apodera del continent. Amb la Inquisició, la por de l’infern es tradueix en una de més pròxima : la tortura i la foguera.
En les infinites guerres de religió, tothom havia de conviure amb la por de triar el bàndol correcte per no acabar a l’infern, si més no abans d’hora.
La Revolució francesa, on per primer cop s’enumeren els drets fonementals de l’home, resulta desembocar en el Terror, i la por a la guillotina. Es comença aquí a perfilar l’ideari del nou ordre mundial que seguirà els segles següents : la falsa idea de llibertat, de laicisme, i de que tothom tria voluntàriament servir amb el seu treball al bé comú, gran invenció massònica per fer que les masses seguissin servint, com sempre abans i sempre més, als poderosos. Passada la por de la guillotina, i amb Napoleó portant les idees de la Revolució per Europa, i els Estats Units poclamant la seva independència, sembla que hagi d’arribar per fi l’Edat de les llums. I el que arriba es la Revolució Industrial i el capitalisme. La banca, creada segles abans pels Templers serà qui des d’aleshores mourà el món.
I ho segueix fent.
Parlant d’Espanya, on les úniques conseqüències de la invasió napoleònica van ser poc més que anecdòtiques, l’Esglèsia catòlica va seguir servint el poder dels terratinents, amb una Inquisició que va restar activa fins ben entrat el segle XIX. A Catalunya, amb una burgesia industrial important, es desperten velles aspiracions nacionals, encarnades en la Renaixença i el Modernisme. Tan bé coneixien la història, que anomenàven a la llengua catalana “llemosí”. Es perfilen però les dues Espanyes, la industrial i amb vocació universal, i la rural, subdesenvolupada i tancada en si mateixa. Totes dues, però profundament catòliques i temeroses de Déu. Desprès de curts períodes de república, restauració monàrquica, de nou república i finalment la Guerra Civil, sota l’amenaça del sindicalisme i l’anarquisme laic i lliurepensador de, sobretot, Catalunya i Astúries, es torna durant la Dictadura a l’ultracatolicisme i a la por de tot allò que signifiqués pensar lliurement, gaudir del cos i de l’esperit, etc. Espanya torna ideològicament a l’Edat Mitjana, de la que encara avui, molts no n’han sortit. I un cop més la por de Déu es reforça amb la por dels tribunals sumaríssims, de les execucions públiques o de les fosses comunes –ara per llei intocables, inexpugnables i inalterables.
I després de Franco i de la Transició, ¿quines són les pors que mouen la política i la societat espanyoles?
Evidentment, Espanya és majoritàriament laica. A banda de manifestacions multitudinàries com les Setmanes Santes i les romeries vàries, on es barregen a parts iguals espiritualitat, cultura, folkòre, etc., ningú sensat creu que els intents del cardenal Rouco Varela i els seus acòlits puguin portar a mobilitzar les masses (tot i que ningú dubta que estan teledirigides per la dreta centralista ultraconservadora de sempre). Llavors, si la religió ja no és un amenaça per al lliure pensament, ni hi ha una polícia política “oficial”, ¿podem dir que Espanya es mou encara per la por?
Sens dubte.
¿Quina és aquesta por?. Doncs en realitat són vàries : d’una banda la por, més aviat el terror visceral, de la ruptura de la sagrada unitat de la pàtria. No calen comentaris, oi?
D’altra, com sempre menys transcendetal i més mundana : la por dels bancs, de no poder fer front als deutes.
La gent té por de no tenir on caure mort quan sigui vell, i s’entrampa amb una hipoteca de per vida. Per cert, al contrari que a altres països, si no pots fer front a la hipoteca no n’hi ha prou que el banc executi el deute i vengui el pis : el comprarà un subhaster a una part ridícula del seu preu, i el banc seguirà executant per sempre més tot allò que et pertanyi, com el sou, les propietats de la gent que et va avalar, etc.
I es clar, s’ha de pagar la hipoteca sí o sí, i per tant, cal tragar amb qualsevol cosa a la feina, per què tenim por de perdre-la. I així tenim una de les legislacions laborals més laxes d’Europa, i encara consentim que ens la retallin més, quan convé.
Un sistema de cobertures socials intencionadament pobre insuficient, potencia aquestes pors, i enforteix el sistema.
L’altra gran por espanyola no és nova ni culpa de ningú, és genètica : l’enveja. L’enveja no és res més que por de ser menys que els altres. I això, també convenientment explotat, porta a que la gent s’endeuti més amb els bancs.
Resultat : en una economia de merda, com l’espanyola, amb la productivitat per càpita més baixa dels països de l’OCDE i una de les més baixes no només d’Europa, sino de tot el món occidental; la banca espanyola té els majors beneficis del món, i això durant una pila d’anys seguits.
¿Que potser no és hora de superar aquesta etapa de por constant, d’angúnia vital? ¿De què hem de tenir por els catalans? Doncs ben clarament, per mi la única por que hem de tenir és la de seguir sent espanyols.
A l’arc mediterrani, la cultura clàssica va superar aquesta fase teocràtica, i sense ser aliens a la seva mitolgia i al seus innombrables déus, els romans –sempre sota la protecció d’àurigues, oracles, astròlegs i altres xarlatans- van aconseguir sotmetre el major imperi fins al moment sota les premisses de la Lex –dura lex- i de la Pax romana, és a dir sota la constant amenaça de les legions amb les armes de guerra i la tecnologia militar més sofisticada mai construïda. Un cop més l’element de cohessió dels territoris ocupats, i també de la metròpoli –que funcionava sobretot gràcies a la força de treball de milions d’esclaus-, era la por. Aquest cop, però, una por tan real com la de la divinitat, però molt més immediata : la tortura i la mort.
L’apogeu del cristianisme i el decliu de Roma se solapen en la història, i amb l’Edat Mitjana la religió torna a tenir una evident preponderància en el control social. Amb la població analfabeta, i l’accès a qualsevol tipus de coneixement ferotgement controlat per l’Església catòlica, el temor de Déu i a les flames de l’infern és esgrimit per qualsevol príncep per a enfortir el seu poder, i un cop més un escenari de guerres i desolació s’apodera del continent. Amb la Inquisició, la por de l’infern es tradueix en una de més pròxima : la tortura i la foguera.
En les infinites guerres de religió, tothom havia de conviure amb la por de triar el bàndol correcte per no acabar a l’infern, si més no abans d’hora.
La Revolució francesa, on per primer cop s’enumeren els drets fonementals de l’home, resulta desembocar en el Terror, i la por a la guillotina. Es comença aquí a perfilar l’ideari del nou ordre mundial que seguirà els segles següents : la falsa idea de llibertat, de laicisme, i de que tothom tria voluntàriament servir amb el seu treball al bé comú, gran invenció massònica per fer que les masses seguissin servint, com sempre abans i sempre més, als poderosos. Passada la por de la guillotina, i amb Napoleó portant les idees de la Revolució per Europa, i els Estats Units poclamant la seva independència, sembla que hagi d’arribar per fi l’Edat de les llums. I el que arriba es la Revolució Industrial i el capitalisme. La banca, creada segles abans pels Templers serà qui des d’aleshores mourà el món.
I ho segueix fent.
Parlant d’Espanya, on les úniques conseqüències de la invasió napoleònica van ser poc més que anecdòtiques, l’Esglèsia catòlica va seguir servint el poder dels terratinents, amb una Inquisició que va restar activa fins ben entrat el segle XIX. A Catalunya, amb una burgesia industrial important, es desperten velles aspiracions nacionals, encarnades en la Renaixença i el Modernisme. Tan bé coneixien la història, que anomenàven a la llengua catalana “llemosí”. Es perfilen però les dues Espanyes, la industrial i amb vocació universal, i la rural, subdesenvolupada i tancada en si mateixa. Totes dues, però profundament catòliques i temeroses de Déu. Desprès de curts períodes de república, restauració monàrquica, de nou república i finalment la Guerra Civil, sota l’amenaça del sindicalisme i l’anarquisme laic i lliurepensador de, sobretot, Catalunya i Astúries, es torna durant la Dictadura a l’ultracatolicisme i a la por de tot allò que signifiqués pensar lliurement, gaudir del cos i de l’esperit, etc. Espanya torna ideològicament a l’Edat Mitjana, de la que encara avui, molts no n’han sortit. I un cop més la por de Déu es reforça amb la por dels tribunals sumaríssims, de les execucions públiques o de les fosses comunes –ara per llei intocables, inexpugnables i inalterables.
I després de Franco i de la Transició, ¿quines són les pors que mouen la política i la societat espanyoles?
Evidentment, Espanya és majoritàriament laica. A banda de manifestacions multitudinàries com les Setmanes Santes i les romeries vàries, on es barregen a parts iguals espiritualitat, cultura, folkòre, etc., ningú sensat creu que els intents del cardenal Rouco Varela i els seus acòlits puguin portar a mobilitzar les masses (tot i que ningú dubta que estan teledirigides per la dreta centralista ultraconservadora de sempre). Llavors, si la religió ja no és un amenaça per al lliure pensament, ni hi ha una polícia política “oficial”, ¿podem dir que Espanya es mou encara per la por?
Sens dubte.
¿Quina és aquesta por?. Doncs en realitat són vàries : d’una banda la por, més aviat el terror visceral, de la ruptura de la sagrada unitat de la pàtria. No calen comentaris, oi?
D’altra, com sempre menys transcendetal i més mundana : la por dels bancs, de no poder fer front als deutes.
La gent té por de no tenir on caure mort quan sigui vell, i s’entrampa amb una hipoteca de per vida. Per cert, al contrari que a altres països, si no pots fer front a la hipoteca no n’hi ha prou que el banc executi el deute i vengui el pis : el comprarà un subhaster a una part ridícula del seu preu, i el banc seguirà executant per sempre més tot allò que et pertanyi, com el sou, les propietats de la gent que et va avalar, etc.
I es clar, s’ha de pagar la hipoteca sí o sí, i per tant, cal tragar amb qualsevol cosa a la feina, per què tenim por de perdre-la. I així tenim una de les legislacions laborals més laxes d’Europa, i encara consentim que ens la retallin més, quan convé.
Un sistema de cobertures socials intencionadament pobre insuficient, potencia aquestes pors, i enforteix el sistema.
L’altra gran por espanyola no és nova ni culpa de ningú, és genètica : l’enveja. L’enveja no és res més que por de ser menys que els altres. I això, també convenientment explotat, porta a que la gent s’endeuti més amb els bancs.
Resultat : en una economia de merda, com l’espanyola, amb la productivitat per càpita més baixa dels països de l’OCDE i una de les més baixes no només d’Europa, sino de tot el món occidental; la banca espanyola té els majors beneficis del món, i això durant una pila d’anys seguits.
¿Que potser no és hora de superar aquesta etapa de por constant, d’angúnia vital? ¿De què hem de tenir por els catalans? Doncs ben clarament, per mi la única por que hem de tenir és la de seguir sent espanyols.
diumenge, 13 de juny del 2010
Sanchez Camacho contra CiU
La Vanguardia (versió impresa ) 7 de juny de 2010.
"Somos la única alternativa al independentismo"
La presidenta del PP en Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, aseguró ayer que los populares son los únicos que pueden frenar el independentismo. "Nosotros somos los únicos que garantizamos una Catalunya fuerte dentro de España, somos los únicos que podemos parar los pies a cualquier partido que quiera o que hable de la independencia de Catalunya", afirmó. Sánchez-Camacho denunció además la "hipocresía de CiU" sobre esta cuestión. La líder del PP catalán recordó que los nacionalistas presumen en Madrid de "sentido de Estado", pero defienden en Catalunya la celebración de un referéndum de autodeterminación al amparo de la ley de Consultas Populares. En su opinión, "CiU enarbola la bandera de la independencia de Catalunya" por estar dispuesta a tramitar en el Parlament esa iniciativa. Sánchez-Camacho participó ayer en el acto de clausura de la Escuela de Verano del PPC en Coma-ruga junto a la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, que reclamó elecciones anticipadas. "Si el PP gobierna, las pensiones no se tocarán", aseguró. ...
Sra Sánchez-Camacho, en el joc democràtic és legítim defensar qualsevol projecte polític, com ho és el de la unitat d’Espanya, que el seu partit manté; el què no és en absol.lut admissible és advertir i dir com vostè va dir ahir a Coma-Ruga : “cuidado, que CiU vol celebrar un referéndum”. Què té de dolent en una democràcia celebrar referèndums?. ¿Qué potser també li agradaria prohibir el dret dels ciutadans a votar, com vol prohibir l’ús de la burka?. En tot cas, moltes gràcies. Ara, a més de saber que són vostés l’alternativa a la independència, tenim clar que també ho són a la democràcia. Per cert, quina por que tenen del referéndum!
"Somos la única alternativa al independentismo"
La presidenta del PP en Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, aseguró ayer que los populares son los únicos que pueden frenar el independentismo. "Nosotros somos los únicos que garantizamos una Catalunya fuerte dentro de España, somos los únicos que podemos parar los pies a cualquier partido que quiera o que hable de la independencia de Catalunya", afirmó. Sánchez-Camacho denunció además la "hipocresía de CiU" sobre esta cuestión. La líder del PP catalán recordó que los nacionalistas presumen en Madrid de "sentido de Estado", pero defienden en Catalunya la celebración de un referéndum de autodeterminación al amparo de la ley de Consultas Populares. En su opinión, "CiU enarbola la bandera de la independencia de Catalunya" por estar dispuesta a tramitar en el Parlament esa iniciativa. Sánchez-Camacho participó ayer en el acto de clausura de la Escuela de Verano del PPC en Coma-ruga junto a la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, que reclamó elecciones anticipadas. "Si el PP gobierna, las pensiones no se tocarán", aseguró. ...
Sra Sánchez-Camacho, en el joc democràtic és legítim defensar qualsevol projecte polític, com ho és el de la unitat d’Espanya, que el seu partit manté; el què no és en absol.lut admissible és advertir i dir com vostè va dir ahir a Coma-Ruga : “cuidado, que CiU vol celebrar un referéndum”. Què té de dolent en una democràcia celebrar referèndums?. ¿Qué potser també li agradaria prohibir el dret dels ciutadans a votar, com vol prohibir l’ús de la burka?. En tot cas, moltes gràcies. Ara, a més de saber que són vostés l’alternativa a la independència, tenim clar que també ho són a la democràcia. Per cert, quina por que tenen del referéndum!
dijous, 3 de juny del 2010
Reforma Laboral: democràcia a l'espanyola
REFORMA LABORAL SI O SI, PER DECRET.
Els pitjors pronòstics, com sòl succeïr, s’han complert : el SR Zapatero, gran demòcrata i defensor de l’Aliança de civilitzacions i de l’Estatut de Catalunya, entre d’altres coses, fa honor un cop més a la seva gran coherència i anuncia –malgrat el què va jurar i perjurar fa tot just un any- que la reforma laboral és imminent. Despres de les exigències del FMI i del BCE que han provocat la retallada de prestacions socials i d’inversió pública, a més de la magnífica idea d’augmentar els tipus de l’IVA, i de la reticència a augmentar la pressió impositiva als més rics, amb l’augment dels tipus de l’IRPF a les rendes més altes; el fet d’apostar ara per la reforma –precarització encara més alta- del mercat laboral no seria noticia, de no ser que ara ja tenim data.
I també aquí, el Sr Zapatero fa gala d’un sublim sentit del joc net en democràcia : el 16 de juny.
Resulta que el 16 de juny s’aprovarà per decret (com es feia en els millors temps de Franco) l’abaratiment de l’acomiadament i la retallada de les aportacions patronals a la Seguretat Social. O sigui, que a més de costar-li menys als empresaris fer fóra els treballadors amb sous més alts per contractar-ne de més joves i dòcils i que a més s’aconformen amb sous de mileuristes; a més els empresaris hauran de pagar menys a la Seguretat Social, fent encara més dubtós que algun dia les generacions actualment en actiu poguem veure ni un duro de pensió. A tot això, els empresaris, amb el Diaz Ferran al capdavant, deuen estar fregant-se les mans de veure que un cop més se surten amb la seva.
I respecte de la data escollida, què en podem dir? Doncs en primer lloc, que no és normal un consell de ministres en dimecres, ja que normalment són sempre en divendres, i en segon lloc que si es fa precisament el dia 16 és per què el dia 17 Espanya ha de revisar el refinançament del seu deute amb els seus creditors europeus, i que... el dia 16 “La Roja” dels collons debuta al Mundial. Això pot semblar trivial, però en un pais com Espanya és més que probable que el dia 17 els encara més empobrits “curritos” dedicaran molta més saliva al gol de Villa, que a la putada que els acaba de fer el Govern.
Podriem esperar que a Casa Nostra, que la selecció espanyola a molts ens la porta fluixa, la cosa fos diferent,... però no ho serà.
No sé per què els Srs de Bilderberg venen a Sitges a reunir-se per seguir arruïnant el món, si aquí no fan cap falta : ja tenim el PSOE per aplicar les seves ultraconservadores mesures neoliberals, això sí amb l’uniforme de la selecció de color ben vermell...
Els pitjors pronòstics, com sòl succeïr, s’han complert : el SR Zapatero, gran demòcrata i defensor de l’Aliança de civilitzacions i de l’Estatut de Catalunya, entre d’altres coses, fa honor un cop més a la seva gran coherència i anuncia –malgrat el què va jurar i perjurar fa tot just un any- que la reforma laboral és imminent. Despres de les exigències del FMI i del BCE que han provocat la retallada de prestacions socials i d’inversió pública, a més de la magnífica idea d’augmentar els tipus de l’IVA, i de la reticència a augmentar la pressió impositiva als més rics, amb l’augment dels tipus de l’IRPF a les rendes més altes; el fet d’apostar ara per la reforma –precarització encara més alta- del mercat laboral no seria noticia, de no ser que ara ja tenim data.
I també aquí, el Sr Zapatero fa gala d’un sublim sentit del joc net en democràcia : el 16 de juny.
Resulta que el 16 de juny s’aprovarà per decret (com es feia en els millors temps de Franco) l’abaratiment de l’acomiadament i la retallada de les aportacions patronals a la Seguretat Social. O sigui, que a més de costar-li menys als empresaris fer fóra els treballadors amb sous més alts per contractar-ne de més joves i dòcils i que a més s’aconformen amb sous de mileuristes; a més els empresaris hauran de pagar menys a la Seguretat Social, fent encara més dubtós que algun dia les generacions actualment en actiu poguem veure ni un duro de pensió. A tot això, els empresaris, amb el Diaz Ferran al capdavant, deuen estar fregant-se les mans de veure que un cop més se surten amb la seva.
I respecte de la data escollida, què en podem dir? Doncs en primer lloc, que no és normal un consell de ministres en dimecres, ja que normalment són sempre en divendres, i en segon lloc que si es fa precisament el dia 16 és per què el dia 17 Espanya ha de revisar el refinançament del seu deute amb els seus creditors europeus, i que... el dia 16 “La Roja” dels collons debuta al Mundial. Això pot semblar trivial, però en un pais com Espanya és més que probable que el dia 17 els encara més empobrits “curritos” dedicaran molta més saliva al gol de Villa, que a la putada que els acaba de fer el Govern.
Podriem esperar que a Casa Nostra, que la selecció espanyola a molts ens la porta fluixa, la cosa fos diferent,... però no ho serà.
No sé per què els Srs de Bilderberg venen a Sitges a reunir-se per seguir arruïnant el món, si aquí no fan cap falta : ja tenim el PSOE per aplicar les seves ultraconservadores mesures neoliberals, això sí amb l’uniforme de la selecció de color ben vermell...
dissabte, 29 de maig del 2010
Socialisme "a l'espanyola"
Partit ¿Socialdemócrata?
El govern del Sr Rodríguez Zapatero va anunciar la setmana passada una drástica retallada de la despesa pública, principalment a costa d’una enorme davallada en les cobertures socials i en la inversió pública. Mesures tan injustes i impopulars com la retallada del 5% de promig en els sous dels funcionaris per a la resta de l’any, i la congelació tant de les pensions com dels sous dels funcionaris per al 2011, se sumen a l’augment del tipus de l’IVA, en vigor des del juliol .
També altres ajuts com el xec nadó i les subvencions per a la compra d’automòbils nous han quedat suprimides. El govern repeteix continuament que “la situació d’Espanya no es pot comparar amb la de Grècia”, però després de negar la crisi durant més de dos anys, és evident que no se’l creu ningú.
Ahir (20 de maig), la vicepresidenta del govern, Sra De La Vega, va anunciar que una reforma de la llei per tal d’aplicar un impost a la riqueza (únicament per a les fortunes superiors al milió d’euros) s’està debatent actualment, però que no és “imminent” la seva aprovació, i posterior aplicació.
Els grans bancs espanyols (com ara el BSCH i el BBVA) estan tenint en l’actualitat els beneficis més alts del sector financer mundial, gràcies més que res a la seva negativa sistemática de donar crèdit i suport a la petita i mitjana empresa. Els sindicats i algunes associacions de consumidors estan reclamant un nou impost que gravi els beneficis extraordinaris de la banca, òbviament sense cap resultat.
¿És això la socialdemocràcia, Sr Zapatero?
Els catalans ja ens vàrem cansar de les seves mentides fa molts mesos, ara ja només és qüestió de temps que també els espanyols se n’acabin atipant.
El govern del Sr Rodríguez Zapatero va anunciar la setmana passada una drástica retallada de la despesa pública, principalment a costa d’una enorme davallada en les cobertures socials i en la inversió pública. Mesures tan injustes i impopulars com la retallada del 5% de promig en els sous dels funcionaris per a la resta de l’any, i la congelació tant de les pensions com dels sous dels funcionaris per al 2011, se sumen a l’augment del tipus de l’IVA, en vigor des del juliol .
També altres ajuts com el xec nadó i les subvencions per a la compra d’automòbils nous han quedat suprimides. El govern repeteix continuament que “la situació d’Espanya no es pot comparar amb la de Grècia”, però després de negar la crisi durant més de dos anys, és evident que no se’l creu ningú.
Ahir (20 de maig), la vicepresidenta del govern, Sra De La Vega, va anunciar que una reforma de la llei per tal d’aplicar un impost a la riqueza (únicament per a les fortunes superiors al milió d’euros) s’està debatent actualment, però que no és “imminent” la seva aprovació, i posterior aplicació.
Els grans bancs espanyols (com ara el BSCH i el BBVA) estan tenint en l’actualitat els beneficis més alts del sector financer mundial, gràcies més que res a la seva negativa sistemática de donar crèdit i suport a la petita i mitjana empresa. Els sindicats i algunes associacions de consumidors estan reclamant un nou impost que gravi els beneficis extraordinaris de la banca, òbviament sense cap resultat.
¿És això la socialdemocràcia, Sr Zapatero?
Els catalans ja ens vàrem cansar de les seves mentides fa molts mesos, ara ja només és qüestió de temps que també els espanyols se n’acabin atipant.
Reforma Laboral
Reforma laboral ?.... i qui reforma els empresaris i directius?
La setmana passada em va trucar una antiga companya de feina amb la que feia temps que no parlava, i em va dir que el divendres hi havia un sopar. La pregunta va ser immediata : apa, a qui han fotut fora aquest cop?.
Tot i la freqüència d'aquests sopars últimament, he reconérixer que els meus antics caps no han perdut la capacitat de sorprendre'm i deixar-me atònit : "Al Raul C". "Que què????". "sí, sí, al Raul" . Bé per no fer-ho més llarg, el Raul era ara matiex el tècnic que més coneixements tenia de tota una divisió de l'empresa. Després que l'empresa ha anat desmamtellant paulatinament aquesta divisió, per fabricar majoritàriament a la seva nova planta a Xina, el Raul era qui va dissenyar els dos únics models que encara es fabriquen a Terrassa. De fet, aquests dos models van sortir de la feina de recerca del Raul en el seu projecte de final de carrera d'enginyeria superior, que per cert li va valdre una de les qüalificacions més altes de la seva promoció. Abans d'aquest projecte, el Raul ja duïa diversos anys a l'empresa, com a aenginyer tècnic treballant en el mateix tipus de producte. La divisió en la que treballava el Raul va passar una forta crisi més o menys a l'època que jo vaig deixar l'empresa, donant fortes pèrdues. Els dos models que el Raul va parir, un cop homologats per diversos organismes internacionals (com ara TüV, homologació que també va dur a terme el Raul), han estat un dels revulsius per rellançar la divisió i el mercat.
Un cop al sopar em vaig torbar que d'unes vint-i-cinc persones, en coneixia cinc o sis. Tenint en compte que l'empresa es dedica a dissenyar i fabricar equips d'alta tecnologia, per indústries com la farmacèutica o de bioinvestigació, nuclear, espacial , etc; i que jo tot just fa dos anys i mig encara no que vaig plegar... què voleu que us digui, que no em diguin que aquest nivell de rotació és normal. Fins i tot els gerents (després d'un munt de canvis en els organigrames, incloent joint-ventures fallides, escisions i fussions vàries, i tot d'adquisicions d'empreses externes... els meus ex-companys no tene clar si hi ha tres gerents o quatre!), esl gerents, deia, reconeixen que estan perdent know how. Per que us en feu un aidea, en els dos anys anteriors a la meva marxa, d'un dels departaments d'enginyeria de catorze persones, en van marxar dotze. Del departament de gestió de projectes, de quatre persones en un any en van marxar tres (una d'elles per un problema greu de salut a conseqüència de l'estres de la feina). Els tècnics (bàsicament enginyers electrics i de telecomunicacions) plegaven bàsicament per motius económics.
Una de les conseqüències de tana rotació, a més de la conseqüent pèrdua de coneixement i de capital humà, és que l'ambien de treball s'ha deteriorat moltíssim, i no hi ha pràcticament comunicació entre departaments, fins i tot si només els separa un armari baix d'oficina de 80 cm d'alt. El grup, que fins fa tot just 4 anys estava donant beneficis de fins al 18,5% abans d'impostos (EBITDA), l'any passat va tancar amb unes pèrdues d'uns quatre milios d'euros.
En la meva actual empresa, un altre magnífica exemple de mitjana empresa originàriament familiar, amb ínfules de multinacional de pa sucat amb oli, també passen coses semblants. En menys de tres mesos, coincidint amb l'anunci publicat a Expansión de que el 75% de les accions en mans d'un grup inversor birtànic estan a la venda, s'han acomiadat el director tècnic (vint-i-cinc o trenta anys a l'empresa), a qui no se li ha buscat substitut; i a un antic cap de departament (també vint o vint-i-cinc anys a l'empresa), a qui últimament se li havia assignat la responsabilitat d'una part de les compres. En tots dos casos, l'acomiadament (per suposat, imporocedent) es va produïr un divendres al migdia, de manera absolutament silenciada. Ni un sòl e-mail, ni temps per acomiadar-se dels companys, res. En el moment que la víctima és cridada al despatx del director de recursos humans, se li ordena als informàtics que li deshabilitin el perfil d'usuari del sistema, de manera que no pugui accedir més al seu ordinador. Em cap dels dos casos, posteriorment a l'acomiadament, es va fer cap comunicat oficial. Ens en vam haver d'assebentar per "radio macuto".
D'altra banda, la persona que des de feia anys era responsable del Servei Integrat de Gestió, que duia també quaranta anys a l'empresa, es va jubilar anticipadament, d'una manera tant sobtada que fa sospitar que va rebre pressins per fer-ho. La filosofia que hi ha darrera aquests acomiadaments és clara : si trobes algú més jove que faci la mateixa feina -o similar- per menys diners, al carrer!. Tan de bo, algun dia li toqui també als actuals màxims directius... però això, per desgràcia no passa mai. Per cert, la noia que va ser dessignada per fer una part important de tasques del tècnic jubilat, ja està de baixa per problemes relacionats amb l'estrès. I tot i havent-se-li augmentat considerablement les responsabilitats, el seu sou no se li va pujar.
Una altra contradicció : mentre el director d'operacions es qüestiona seriosament si tenim prou capacitat productiva, la direcció general no para de pressionar cada cop amb més força els comercials per augmentar les vendes -fins i tot baixant considerablement els preus-. Suposo que deu ser qüestió de fer inflar els números per treure més quartos de la venda. Mentrestant, els retards en les comandes dels clients no paren d'augmentar, i les queixes dels clients i la desinformació estan generant un estat general de caos i de mal rollo considerable.
Casos d'aquests no són aïllats al nostre pais. I el millor exemple el tenim en el president dels empresaris espanyosl, Sr Díaz Ferrán que empresa que toca, empresa que engega a la merda. Ara, això sí... tots els empresaris cridant a l'unísom que volen una reforma del mercat laboral.
I jo em demano... i a ells, qui collons els reforma ??
La setmana passada em va trucar una antiga companya de feina amb la que feia temps que no parlava, i em va dir que el divendres hi havia un sopar. La pregunta va ser immediata : apa, a qui han fotut fora aquest cop?.
Tot i la freqüència d'aquests sopars últimament, he reconérixer que els meus antics caps no han perdut la capacitat de sorprendre'm i deixar-me atònit : "Al Raul C". "Que què????". "sí, sí, al Raul" . Bé per no fer-ho més llarg, el Raul era ara matiex el tècnic que més coneixements tenia de tota una divisió de l'empresa. Després que l'empresa ha anat desmamtellant paulatinament aquesta divisió, per fabricar majoritàriament a la seva nova planta a Xina, el Raul era qui va dissenyar els dos únics models que encara es fabriquen a Terrassa. De fet, aquests dos models van sortir de la feina de recerca del Raul en el seu projecte de final de carrera d'enginyeria superior, que per cert li va valdre una de les qüalificacions més altes de la seva promoció. Abans d'aquest projecte, el Raul ja duïa diversos anys a l'empresa, com a aenginyer tècnic treballant en el mateix tipus de producte. La divisió en la que treballava el Raul va passar una forta crisi més o menys a l'època que jo vaig deixar l'empresa, donant fortes pèrdues. Els dos models que el Raul va parir, un cop homologats per diversos organismes internacionals (com ara TüV, homologació que també va dur a terme el Raul), han estat un dels revulsius per rellançar la divisió i el mercat.
Un cop al sopar em vaig torbar que d'unes vint-i-cinc persones, en coneixia cinc o sis. Tenint en compte que l'empresa es dedica a dissenyar i fabricar equips d'alta tecnologia, per indústries com la farmacèutica o de bioinvestigació, nuclear, espacial , etc; i que jo tot just fa dos anys i mig encara no que vaig plegar... què voleu que us digui, que no em diguin que aquest nivell de rotació és normal. Fins i tot els gerents (després d'un munt de canvis en els organigrames, incloent joint-ventures fallides, escisions i fussions vàries, i tot d'adquisicions d'empreses externes... els meus ex-companys no tene clar si hi ha tres gerents o quatre!), esl gerents, deia, reconeixen que estan perdent know how. Per que us en feu un aidea, en els dos anys anteriors a la meva marxa, d'un dels departaments d'enginyeria de catorze persones, en van marxar dotze. Del departament de gestió de projectes, de quatre persones en un any en van marxar tres (una d'elles per un problema greu de salut a conseqüència de l'estres de la feina). Els tècnics (bàsicament enginyers electrics i de telecomunicacions) plegaven bàsicament per motius económics.
Una de les conseqüències de tana rotació, a més de la conseqüent pèrdua de coneixement i de capital humà, és que l'ambien de treball s'ha deteriorat moltíssim, i no hi ha pràcticament comunicació entre departaments, fins i tot si només els separa un armari baix d'oficina de 80 cm d'alt. El grup, que fins fa tot just 4 anys estava donant beneficis de fins al 18,5% abans d'impostos (EBITDA), l'any passat va tancar amb unes pèrdues d'uns quatre milios d'euros.
En la meva actual empresa, un altre magnífica exemple de mitjana empresa originàriament familiar, amb ínfules de multinacional de pa sucat amb oli, també passen coses semblants. En menys de tres mesos, coincidint amb l'anunci publicat a Expansión de que el 75% de les accions en mans d'un grup inversor birtànic estan a la venda, s'han acomiadat el director tècnic (vint-i-cinc o trenta anys a l'empresa), a qui no se li ha buscat substitut; i a un antic cap de departament (també vint o vint-i-cinc anys a l'empresa), a qui últimament se li havia assignat la responsabilitat d'una part de les compres. En tots dos casos, l'acomiadament (per suposat, imporocedent) es va produïr un divendres al migdia, de manera absolutament silenciada. Ni un sòl e-mail, ni temps per acomiadar-se dels companys, res. En el moment que la víctima és cridada al despatx del director de recursos humans, se li ordena als informàtics que li deshabilitin el perfil d'usuari del sistema, de manera que no pugui accedir més al seu ordinador. Em cap dels dos casos, posteriorment a l'acomiadament, es va fer cap comunicat oficial. Ens en vam haver d'assebentar per "radio macuto".
D'altra banda, la persona que des de feia anys era responsable del Servei Integrat de Gestió, que duia també quaranta anys a l'empresa, es va jubilar anticipadament, d'una manera tant sobtada que fa sospitar que va rebre pressins per fer-ho. La filosofia que hi ha darrera aquests acomiadaments és clara : si trobes algú més jove que faci la mateixa feina -o similar- per menys diners, al carrer!. Tan de bo, algun dia li toqui també als actuals màxims directius... però això, per desgràcia no passa mai. Per cert, la noia que va ser dessignada per fer una part important de tasques del tècnic jubilat, ja està de baixa per problemes relacionats amb l'estrès. I tot i havent-se-li augmentat considerablement les responsabilitats, el seu sou no se li va pujar.
Una altra contradicció : mentre el director d'operacions es qüestiona seriosament si tenim prou capacitat productiva, la direcció general no para de pressionar cada cop amb més força els comercials per augmentar les vendes -fins i tot baixant considerablement els preus-. Suposo que deu ser qüestió de fer inflar els números per treure més quartos de la venda. Mentrestant, els retards en les comandes dels clients no paren d'augmentar, i les queixes dels clients i la desinformació estan generant un estat general de caos i de mal rollo considerable.
Casos d'aquests no són aïllats al nostre pais. I el millor exemple el tenim en el president dels empresaris espanyosl, Sr Díaz Ferrán que empresa que toca, empresa que engega a la merda. Ara, això sí... tots els empresaris cridant a l'unísom que volen una reforma del mercat laboral.
I jo em demano... i a ells, qui collons els reforma ??
Deumil.cat a les Nacions Unides
L'Independentisme català fa escala a les Nacions Unides
21 MAIG 2010
Fa uns dies , el vuit de maig, la plataforma deumil.cat amb el suport de més de 100 associacions va organitzar una manifestació seguint la de l'any passat a Brusel.les. Aquesta vegada es van reunir a 2.500 catalans davant de la seu de l'ONU a Ginebra, i van lliurar una carta (llegir la carta en francès i català) al president del Consell de Drets Humans de l'ONU i entre altres activitats llegir el següent manifest:
Manifest del 8 maig 2010
En el període comprès entre l'edat mitjana i el segle XVIII, la nostra nació, els Països catalans, tenia la seva pròpia condició d'independència política. Com Pau Casals va recordar a les Nacions Unides el 1971, Catalunya -el lloc de naixement de la Democràcia a Europa- va fundar el primer Parlament d'Europa, fins i tot abans que Anglaterra. Al començament de l'Era Moderna, la nació catana va passar a formar part d'una confederació amb Castella i, tot i les inclinacions dels monarques hispans imperialistes, va aconseguir mantenir la seva condició d'Estat fins a principis del segle XVIII. Quan-per la força de les armes i amb l'ajuda dels francesos- Felip V va conquerir València el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les institucions nacionals de Govern i Parlament i va fer tot el possible per acabar amb la nostra llengua i personalitat en un intent d'assimilar-nos i convertir-nos en castellans.
Des de llavors la nació catalana ha passat per períodes de tribulació, la guerra, la dictadura i la repressió. La Constitució elaborada el 1978 sota l'estreta vigilància dels poders fàctics, no ens permet recuperar la nostra condició nacional. Alguns hi van veure un miratge i pensaren que era possible una relació bilateral amb Espanya per entrar en joc a través de la creació -en el mitjà termini- d'una confederació de nacions, com havia existit fins al segle XVIII. Aquesta fou clarament una pimpressió falsa, que trenta anys d'experiència han esborrat. Mai ha estat més evident per a tanta gent, que els nostres drets no són respectats a Espanya.
Avui , homes i dones catalans d'arreu de Catalunya i Europa, ens hem reunit davant la seu del Consell de les Nacions Unides per als Drets Humans. Ho hem fet per donar el nostre suport simbòlic a la convocatòria realitzada oficialment el dimecres passat a favor del nostre dret inalienable a l'autodeterminació. En els últims mesos, i sense l'ajuda dels òrgans administratius més importants, ni, de fet, amb cap forma de suport oficial, gairebé mig milió de catalans ja han expressat la seva voluntat de Catalunya d'esdevenir un estat sobirà i independent dins de la Unió Europea. I molts més podran votar en breu. També volem ser reconeguts com un membre ple de l'Organització de les Nacions Unides.
La situació actual és que els catalans estem cada vegada més farts d'haver de viure en un Estat que no respecta els nostres drets. En el cas del Principat de Catalunya, el debat està ara en quant a si la sobirania sobre els assumptes que ens afecten directament a nosaltres dependrà dels catalans o si ho farà dels ciutadans de l'Estat espanyol actual que no tenen res a veure amb les qüestions que ens afecten.
La posició de l'Estat espanyol, expressada a través del Tribunal Constitucional, és que s'ha decretat legítim per a jutjar sobre tot el que afecta Catalunya. Aquesta evolució ha fet que l'amenaça sigui molt clara. A l'Estat espanyol, Catalunya ara només pot aspirar a tenir l'estatut d'una regió sense cap tipus de poder polític real. Mai abans ha estat el missatge tan clarament escrit a la paret.
Ja convençut d'antuvi o per la decepció pel recent gir dels esdeveniments, cap de nosaltres aquí presents avui creu ja en cap Estatut d'Autonomia, ni que cap mena d'acord és possible amb l'Estat espanyol. Ara el que volem és tenir una Constitució pròpia. Per tant, esperem que sense més preàmbuls, els tribunals espanyols ens considerin res més que una regió privada del dret a qualsevol forma de tracte bilateral. Aquest pas permetrà posar fi a la pantomima patètica que ha estat representada durnat tant de temps. També demostrarà a alguns que defensen que encara és possible donar cabuda a la nació català a la gàbia d'Espanya, això és essencialment mentida. Actualment, només les ments simples poden creure que la nostra nació pot exercir els seus drets històrics a l'Estat espanyol.
Des d'aquest lloc, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra, volem mostrar al món que hi ha un conflicte a Catalunya. Un conflicte que és totalment pacífic. Els catalans tenim el dret a la lliure determinació i volem exercir aquest dret. Volem la possibilitat de decidir el nostre futur col.lectiu. Volem votar.
No volem un Govern que no es comprometi a la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin veritables defensors de la nostra nació, és a dir, homes i dones que estan compromesos amb la causa d'aconseguir un Estat català.
No volem que els candidats a les properes eleccions deixin d'aclarir si faran una declaració d'independència una vegada que arribin al Govern, el que permetrà que ens convertim en un nou estat a la Unió Europea amb els mateixos drets i obligacions que la resta dels actuals estats.
Per la present s'adopta una Resolució triple: treballar junts per aquesta declaració d'independència, a lluitar per un referèndum que se celebrarà sota els auspicis de les Nacions Unides i a contribuir a la construcció del nostre Estat.
Amb esperança, amb energia i valor, volem cridar, alt i fort:
Som una nació, volem exercir el nostre dret a la lliure determinació, volem votar-la!
Volem un Estat propi! Visca Catalunya!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
