Té cap mena de sentit ara mostrar-nos indignats per una sentencia que des del primer dia saviem com seria?
Hem de fer-los el joc als Srs Magistrats, com si de debó ens els prenguéssim seriosament?
Se sortiran amb la seva, dividint la societat catalana entre la indignació, la lamentació i la resignació, com sempre ha fet Madrid?
Les dues primeres preguntes només es poden responder amb un NO rotund. Els jutges del TC s’han limitat a fer la feina per la qual cobren, ni més ni menys. No els paguen per caure simpàtics (ni a catalans ni a foranis), sino per fer acomplir la Constitució espanyola. I la Constitució espanyola fa ser pensada per ofegar les aspiracions nacionals de catalans i bascos, en una etapa on les antigues forces vives del franquisme, eren més vives que mai. Per tant, ni indignació, ni lamentacions, ni punyetes. Ans al contrari, els hauriem d’agraïr que avui, gràcies a la seva sentencia políticament intencionada, centralista, retrògrada, el què volgueu; Catalunya en conjunt és més independentista, més catalanes i catalans s’han adonat que la convivència amb Espanya no és posible.
Ara toca ser coherents amb aquesta nova sensibilitat creixent per la sobirania. No podem utilitzar les mateixes armes que el centralisme espanyol. No val desacreditar, ni carregar uns contra els altres, ni voler posar draps calents, s’ha de treballar plegats, amb un somriure als llavis, per què gràcies a la poca visió sociopolítica dels membres del TC, la seva prepotencia de creure’s la quintaessència de la justicia i sobretot la seva ignorància real o pretesa que per damunt de la Constitució hi ha una legislació internacional, que ampara obertament el dret d’autodeterminació, avui som més conscients de la nostra força com a nació.
Si, i només si –com fan alguns teoremes matemàtics- actuem com acabo d’assenyalar, la resposta a la tercera de les preguntes del principi també serà que no. Altrament, em temo molt que un cop més s’obrirà pas el victimisme, el peix al cove, la pluja fina i tants altres vicis tardofranquistes i petitburgesos que ens ha llegat el pujolisme.
No val negociar RES amb Espanya. Us imagineu una dona maltractada, negociant amb el seu agressos quantes plantofades pot clavar-li al dia, o quants cops i de quina manera la pot humiliar i vexar???
Catalunya i Espanya són un matrimoni mal avingut, que han de fer la única cosa útil en aquest casos : separar-se. Sense rancúnies, ni mals rollos... en la mesura del què sigui possible (al menys, no per part nostra). I de la mateixa manera que una parella que es separa busca ajut en advocats i/o jutges, nosaltres ens hem d’emparar en els organismes internacionals , com abans ho han fet Eslovènia, Kosovo o Montenegro. Oi que Espanya encara no ha reconegut ni Kosovo ni Montenegro? ... I en canvi, bé que són estats sobirans. Què passa si Espanya no vel reconéixer Catalunya?... Doncs, res, què voleu que passi?
Ara més que mai hem de lluitar plegats per l’objectiu de la independència, i ho hem de fer a la Plaça de Sant jaume i a la Ciutadella, no a Madrid. Són els nostres que han de donar la cara, i si no ho fan, som nosaltres que els hem de collar per què ho facin.
dimecres, 30 de juny del 2010
dijous, 24 de juny del 2010
Espanya o l'imperi de la por
Dir que tradicionalment el poder i l’ordre establert s’han mantingut per la por no és nou. En tots els cultes religiosos de qualsevol cultura antiga, la por de la fúria dels Déus, convenientment canalitzada pels xamans, feia néixer i morir reis; o encenia o apaivagava els odis cap a les tribus rivals, escampant la majoria de territoris dels cinc continents en perpètues guerres per la conquesta de terres i recursos naturals, o simplement per alimentar l’ego dels poderosos.
A l’arc mediterrani, la cultura clàssica va superar aquesta fase teocràtica, i sense ser aliens a la seva mitolgia i al seus innombrables déus, els romans –sempre sota la protecció d’àurigues, oracles, astròlegs i altres xarlatans- van aconseguir sotmetre el major imperi fins al moment sota les premisses de la Lex –dura lex- i de la Pax romana, és a dir sota la constant amenaça de les legions amb les armes de guerra i la tecnologia militar més sofisticada mai construïda. Un cop més l’element de cohessió dels territoris ocupats, i també de la metròpoli –que funcionava sobretot gràcies a la força de treball de milions d’esclaus-, era la por. Aquest cop, però, una por tan real com la de la divinitat, però molt més immediata : la tortura i la mort.
L’apogeu del cristianisme i el decliu de Roma se solapen en la història, i amb l’Edat Mitjana la religió torna a tenir una evident preponderància en el control social. Amb la població analfabeta, i l’accès a qualsevol tipus de coneixement ferotgement controlat per l’Església catòlica, el temor de Déu i a les flames de l’infern és esgrimit per qualsevol príncep per a enfortir el seu poder, i un cop més un escenari de guerres i desolació s’apodera del continent. Amb la Inquisició, la por de l’infern es tradueix en una de més pròxima : la tortura i la foguera.
En les infinites guerres de religió, tothom havia de conviure amb la por de triar el bàndol correcte per no acabar a l’infern, si més no abans d’hora.
La Revolució francesa, on per primer cop s’enumeren els drets fonementals de l’home, resulta desembocar en el Terror, i la por a la guillotina. Es comença aquí a perfilar l’ideari del nou ordre mundial que seguirà els segles següents : la falsa idea de llibertat, de laicisme, i de que tothom tria voluntàriament servir amb el seu treball al bé comú, gran invenció massònica per fer que les masses seguissin servint, com sempre abans i sempre més, als poderosos. Passada la por de la guillotina, i amb Napoleó portant les idees de la Revolució per Europa, i els Estats Units poclamant la seva independència, sembla que hagi d’arribar per fi l’Edat de les llums. I el que arriba es la Revolució Industrial i el capitalisme. La banca, creada segles abans pels Templers serà qui des d’aleshores mourà el món.
I ho segueix fent.
Parlant d’Espanya, on les úniques conseqüències de la invasió napoleònica van ser poc més que anecdòtiques, l’Esglèsia catòlica va seguir servint el poder dels terratinents, amb una Inquisició que va restar activa fins ben entrat el segle XIX. A Catalunya, amb una burgesia industrial important, es desperten velles aspiracions nacionals, encarnades en la Renaixença i el Modernisme. Tan bé coneixien la història, que anomenàven a la llengua catalana “llemosí”. Es perfilen però les dues Espanyes, la industrial i amb vocació universal, i la rural, subdesenvolupada i tancada en si mateixa. Totes dues, però profundament catòliques i temeroses de Déu. Desprès de curts períodes de república, restauració monàrquica, de nou república i finalment la Guerra Civil, sota l’amenaça del sindicalisme i l’anarquisme laic i lliurepensador de, sobretot, Catalunya i Astúries, es torna durant la Dictadura a l’ultracatolicisme i a la por de tot allò que signifiqués pensar lliurement, gaudir del cos i de l’esperit, etc. Espanya torna ideològicament a l’Edat Mitjana, de la que encara avui, molts no n’han sortit. I un cop més la por de Déu es reforça amb la por dels tribunals sumaríssims, de les execucions públiques o de les fosses comunes –ara per llei intocables, inexpugnables i inalterables.
I després de Franco i de la Transició, ¿quines són les pors que mouen la política i la societat espanyoles?
Evidentment, Espanya és majoritàriament laica. A banda de manifestacions multitudinàries com les Setmanes Santes i les romeries vàries, on es barregen a parts iguals espiritualitat, cultura, folkòre, etc., ningú sensat creu que els intents del cardenal Rouco Varela i els seus acòlits puguin portar a mobilitzar les masses (tot i que ningú dubta que estan teledirigides per la dreta centralista ultraconservadora de sempre). Llavors, si la religió ja no és un amenaça per al lliure pensament, ni hi ha una polícia política “oficial”, ¿podem dir que Espanya es mou encara per la por?
Sens dubte.
¿Quina és aquesta por?. Doncs en realitat són vàries : d’una banda la por, més aviat el terror visceral, de la ruptura de la sagrada unitat de la pàtria. No calen comentaris, oi?
D’altra, com sempre menys transcendetal i més mundana : la por dels bancs, de no poder fer front als deutes.
La gent té por de no tenir on caure mort quan sigui vell, i s’entrampa amb una hipoteca de per vida. Per cert, al contrari que a altres països, si no pots fer front a la hipoteca no n’hi ha prou que el banc executi el deute i vengui el pis : el comprarà un subhaster a una part ridícula del seu preu, i el banc seguirà executant per sempre més tot allò que et pertanyi, com el sou, les propietats de la gent que et va avalar, etc.
I es clar, s’ha de pagar la hipoteca sí o sí, i per tant, cal tragar amb qualsevol cosa a la feina, per què tenim por de perdre-la. I així tenim una de les legislacions laborals més laxes d’Europa, i encara consentim que ens la retallin més, quan convé.
Un sistema de cobertures socials intencionadament pobre insuficient, potencia aquestes pors, i enforteix el sistema.
L’altra gran por espanyola no és nova ni culpa de ningú, és genètica : l’enveja. L’enveja no és res més que por de ser menys que els altres. I això, també convenientment explotat, porta a que la gent s’endeuti més amb els bancs.
Resultat : en una economia de merda, com l’espanyola, amb la productivitat per càpita més baixa dels països de l’OCDE i una de les més baixes no només d’Europa, sino de tot el món occidental; la banca espanyola té els majors beneficis del món, i això durant una pila d’anys seguits.
¿Que potser no és hora de superar aquesta etapa de por constant, d’angúnia vital? ¿De què hem de tenir por els catalans? Doncs ben clarament, per mi la única por que hem de tenir és la de seguir sent espanyols.
A l’arc mediterrani, la cultura clàssica va superar aquesta fase teocràtica, i sense ser aliens a la seva mitolgia i al seus innombrables déus, els romans –sempre sota la protecció d’àurigues, oracles, astròlegs i altres xarlatans- van aconseguir sotmetre el major imperi fins al moment sota les premisses de la Lex –dura lex- i de la Pax romana, és a dir sota la constant amenaça de les legions amb les armes de guerra i la tecnologia militar més sofisticada mai construïda. Un cop més l’element de cohessió dels territoris ocupats, i també de la metròpoli –que funcionava sobretot gràcies a la força de treball de milions d’esclaus-, era la por. Aquest cop, però, una por tan real com la de la divinitat, però molt més immediata : la tortura i la mort.
L’apogeu del cristianisme i el decliu de Roma se solapen en la història, i amb l’Edat Mitjana la religió torna a tenir una evident preponderància en el control social. Amb la població analfabeta, i l’accès a qualsevol tipus de coneixement ferotgement controlat per l’Església catòlica, el temor de Déu i a les flames de l’infern és esgrimit per qualsevol príncep per a enfortir el seu poder, i un cop més un escenari de guerres i desolació s’apodera del continent. Amb la Inquisició, la por de l’infern es tradueix en una de més pròxima : la tortura i la foguera.
En les infinites guerres de religió, tothom havia de conviure amb la por de triar el bàndol correcte per no acabar a l’infern, si més no abans d’hora.
La Revolució francesa, on per primer cop s’enumeren els drets fonementals de l’home, resulta desembocar en el Terror, i la por a la guillotina. Es comença aquí a perfilar l’ideari del nou ordre mundial que seguirà els segles següents : la falsa idea de llibertat, de laicisme, i de que tothom tria voluntàriament servir amb el seu treball al bé comú, gran invenció massònica per fer que les masses seguissin servint, com sempre abans i sempre més, als poderosos. Passada la por de la guillotina, i amb Napoleó portant les idees de la Revolució per Europa, i els Estats Units poclamant la seva independència, sembla que hagi d’arribar per fi l’Edat de les llums. I el que arriba es la Revolució Industrial i el capitalisme. La banca, creada segles abans pels Templers serà qui des d’aleshores mourà el món.
I ho segueix fent.
Parlant d’Espanya, on les úniques conseqüències de la invasió napoleònica van ser poc més que anecdòtiques, l’Esglèsia catòlica va seguir servint el poder dels terratinents, amb una Inquisició que va restar activa fins ben entrat el segle XIX. A Catalunya, amb una burgesia industrial important, es desperten velles aspiracions nacionals, encarnades en la Renaixença i el Modernisme. Tan bé coneixien la història, que anomenàven a la llengua catalana “llemosí”. Es perfilen però les dues Espanyes, la industrial i amb vocació universal, i la rural, subdesenvolupada i tancada en si mateixa. Totes dues, però profundament catòliques i temeroses de Déu. Desprès de curts períodes de república, restauració monàrquica, de nou república i finalment la Guerra Civil, sota l’amenaça del sindicalisme i l’anarquisme laic i lliurepensador de, sobretot, Catalunya i Astúries, es torna durant la Dictadura a l’ultracatolicisme i a la por de tot allò que signifiqués pensar lliurement, gaudir del cos i de l’esperit, etc. Espanya torna ideològicament a l’Edat Mitjana, de la que encara avui, molts no n’han sortit. I un cop més la por de Déu es reforça amb la por dels tribunals sumaríssims, de les execucions públiques o de les fosses comunes –ara per llei intocables, inexpugnables i inalterables.
I després de Franco i de la Transició, ¿quines són les pors que mouen la política i la societat espanyoles?
Evidentment, Espanya és majoritàriament laica. A banda de manifestacions multitudinàries com les Setmanes Santes i les romeries vàries, on es barregen a parts iguals espiritualitat, cultura, folkòre, etc., ningú sensat creu que els intents del cardenal Rouco Varela i els seus acòlits puguin portar a mobilitzar les masses (tot i que ningú dubta que estan teledirigides per la dreta centralista ultraconservadora de sempre). Llavors, si la religió ja no és un amenaça per al lliure pensament, ni hi ha una polícia política “oficial”, ¿podem dir que Espanya es mou encara per la por?
Sens dubte.
¿Quina és aquesta por?. Doncs en realitat són vàries : d’una banda la por, més aviat el terror visceral, de la ruptura de la sagrada unitat de la pàtria. No calen comentaris, oi?
D’altra, com sempre menys transcendetal i més mundana : la por dels bancs, de no poder fer front als deutes.
La gent té por de no tenir on caure mort quan sigui vell, i s’entrampa amb una hipoteca de per vida. Per cert, al contrari que a altres països, si no pots fer front a la hipoteca no n’hi ha prou que el banc executi el deute i vengui el pis : el comprarà un subhaster a una part ridícula del seu preu, i el banc seguirà executant per sempre més tot allò que et pertanyi, com el sou, les propietats de la gent que et va avalar, etc.
I es clar, s’ha de pagar la hipoteca sí o sí, i per tant, cal tragar amb qualsevol cosa a la feina, per què tenim por de perdre-la. I així tenim una de les legislacions laborals més laxes d’Europa, i encara consentim que ens la retallin més, quan convé.
Un sistema de cobertures socials intencionadament pobre insuficient, potencia aquestes pors, i enforteix el sistema.
L’altra gran por espanyola no és nova ni culpa de ningú, és genètica : l’enveja. L’enveja no és res més que por de ser menys que els altres. I això, també convenientment explotat, porta a que la gent s’endeuti més amb els bancs.
Resultat : en una economia de merda, com l’espanyola, amb la productivitat per càpita més baixa dels països de l’OCDE i una de les més baixes no només d’Europa, sino de tot el món occidental; la banca espanyola té els majors beneficis del món, i això durant una pila d’anys seguits.
¿Que potser no és hora de superar aquesta etapa de por constant, d’angúnia vital? ¿De què hem de tenir por els catalans? Doncs ben clarament, per mi la única por que hem de tenir és la de seguir sent espanyols.
diumenge, 13 de juny del 2010
Sanchez Camacho contra CiU
La Vanguardia (versió impresa ) 7 de juny de 2010.
"Somos la única alternativa al independentismo"
La presidenta del PP en Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, aseguró ayer que los populares son los únicos que pueden frenar el independentismo. "Nosotros somos los únicos que garantizamos una Catalunya fuerte dentro de España, somos los únicos que podemos parar los pies a cualquier partido que quiera o que hable de la independencia de Catalunya", afirmó. Sánchez-Camacho denunció además la "hipocresía de CiU" sobre esta cuestión. La líder del PP catalán recordó que los nacionalistas presumen en Madrid de "sentido de Estado", pero defienden en Catalunya la celebración de un referéndum de autodeterminación al amparo de la ley de Consultas Populares. En su opinión, "CiU enarbola la bandera de la independencia de Catalunya" por estar dispuesta a tramitar en el Parlament esa iniciativa. Sánchez-Camacho participó ayer en el acto de clausura de la Escuela de Verano del PPC en Coma-ruga junto a la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, que reclamó elecciones anticipadas. "Si el PP gobierna, las pensiones no se tocarán", aseguró. ...
Sra Sánchez-Camacho, en el joc democràtic és legítim defensar qualsevol projecte polític, com ho és el de la unitat d’Espanya, que el seu partit manté; el què no és en absol.lut admissible és advertir i dir com vostè va dir ahir a Coma-Ruga : “cuidado, que CiU vol celebrar un referéndum”. Què té de dolent en una democràcia celebrar referèndums?. ¿Qué potser també li agradaria prohibir el dret dels ciutadans a votar, com vol prohibir l’ús de la burka?. En tot cas, moltes gràcies. Ara, a més de saber que són vostés l’alternativa a la independència, tenim clar que també ho són a la democràcia. Per cert, quina por que tenen del referéndum!
"Somos la única alternativa al independentismo"
La presidenta del PP en Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, aseguró ayer que los populares son los únicos que pueden frenar el independentismo. "Nosotros somos los únicos que garantizamos una Catalunya fuerte dentro de España, somos los únicos que podemos parar los pies a cualquier partido que quiera o que hable de la independencia de Catalunya", afirmó. Sánchez-Camacho denunció además la "hipocresía de CiU" sobre esta cuestión. La líder del PP catalán recordó que los nacionalistas presumen en Madrid de "sentido de Estado", pero defienden en Catalunya la celebración de un referéndum de autodeterminación al amparo de la ley de Consultas Populares. En su opinión, "CiU enarbola la bandera de la independencia de Catalunya" por estar dispuesta a tramitar en el Parlament esa iniciativa. Sánchez-Camacho participó ayer en el acto de clausura de la Escuela de Verano del PPC en Coma-ruga junto a la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, que reclamó elecciones anticipadas. "Si el PP gobierna, las pensiones no se tocarán", aseguró. ...
Sra Sánchez-Camacho, en el joc democràtic és legítim defensar qualsevol projecte polític, com ho és el de la unitat d’Espanya, que el seu partit manté; el què no és en absol.lut admissible és advertir i dir com vostè va dir ahir a Coma-Ruga : “cuidado, que CiU vol celebrar un referéndum”. Què té de dolent en una democràcia celebrar referèndums?. ¿Qué potser també li agradaria prohibir el dret dels ciutadans a votar, com vol prohibir l’ús de la burka?. En tot cas, moltes gràcies. Ara, a més de saber que són vostés l’alternativa a la independència, tenim clar que també ho són a la democràcia. Per cert, quina por que tenen del referéndum!
dijous, 3 de juny del 2010
Reforma Laboral: democràcia a l'espanyola
REFORMA LABORAL SI O SI, PER DECRET.
Els pitjors pronòstics, com sòl succeïr, s’han complert : el SR Zapatero, gran demòcrata i defensor de l’Aliança de civilitzacions i de l’Estatut de Catalunya, entre d’altres coses, fa honor un cop més a la seva gran coherència i anuncia –malgrat el què va jurar i perjurar fa tot just un any- que la reforma laboral és imminent. Despres de les exigències del FMI i del BCE que han provocat la retallada de prestacions socials i d’inversió pública, a més de la magnífica idea d’augmentar els tipus de l’IVA, i de la reticència a augmentar la pressió impositiva als més rics, amb l’augment dels tipus de l’IRPF a les rendes més altes; el fet d’apostar ara per la reforma –precarització encara més alta- del mercat laboral no seria noticia, de no ser que ara ja tenim data.
I també aquí, el Sr Zapatero fa gala d’un sublim sentit del joc net en democràcia : el 16 de juny.
Resulta que el 16 de juny s’aprovarà per decret (com es feia en els millors temps de Franco) l’abaratiment de l’acomiadament i la retallada de les aportacions patronals a la Seguretat Social. O sigui, que a més de costar-li menys als empresaris fer fóra els treballadors amb sous més alts per contractar-ne de més joves i dòcils i que a més s’aconformen amb sous de mileuristes; a més els empresaris hauran de pagar menys a la Seguretat Social, fent encara més dubtós que algun dia les generacions actualment en actiu poguem veure ni un duro de pensió. A tot això, els empresaris, amb el Diaz Ferran al capdavant, deuen estar fregant-se les mans de veure que un cop més se surten amb la seva.
I respecte de la data escollida, què en podem dir? Doncs en primer lloc, que no és normal un consell de ministres en dimecres, ja que normalment són sempre en divendres, i en segon lloc que si es fa precisament el dia 16 és per què el dia 17 Espanya ha de revisar el refinançament del seu deute amb els seus creditors europeus, i que... el dia 16 “La Roja” dels collons debuta al Mundial. Això pot semblar trivial, però en un pais com Espanya és més que probable que el dia 17 els encara més empobrits “curritos” dedicaran molta més saliva al gol de Villa, que a la putada que els acaba de fer el Govern.
Podriem esperar que a Casa Nostra, que la selecció espanyola a molts ens la porta fluixa, la cosa fos diferent,... però no ho serà.
No sé per què els Srs de Bilderberg venen a Sitges a reunir-se per seguir arruïnant el món, si aquí no fan cap falta : ja tenim el PSOE per aplicar les seves ultraconservadores mesures neoliberals, això sí amb l’uniforme de la selecció de color ben vermell...
Els pitjors pronòstics, com sòl succeïr, s’han complert : el SR Zapatero, gran demòcrata i defensor de l’Aliança de civilitzacions i de l’Estatut de Catalunya, entre d’altres coses, fa honor un cop més a la seva gran coherència i anuncia –malgrat el què va jurar i perjurar fa tot just un any- que la reforma laboral és imminent. Despres de les exigències del FMI i del BCE que han provocat la retallada de prestacions socials i d’inversió pública, a més de la magnífica idea d’augmentar els tipus de l’IVA, i de la reticència a augmentar la pressió impositiva als més rics, amb l’augment dels tipus de l’IRPF a les rendes més altes; el fet d’apostar ara per la reforma –precarització encara més alta- del mercat laboral no seria noticia, de no ser que ara ja tenim data.
I també aquí, el Sr Zapatero fa gala d’un sublim sentit del joc net en democràcia : el 16 de juny.
Resulta que el 16 de juny s’aprovarà per decret (com es feia en els millors temps de Franco) l’abaratiment de l’acomiadament i la retallada de les aportacions patronals a la Seguretat Social. O sigui, que a més de costar-li menys als empresaris fer fóra els treballadors amb sous més alts per contractar-ne de més joves i dòcils i que a més s’aconformen amb sous de mileuristes; a més els empresaris hauran de pagar menys a la Seguretat Social, fent encara més dubtós que algun dia les generacions actualment en actiu poguem veure ni un duro de pensió. A tot això, els empresaris, amb el Diaz Ferran al capdavant, deuen estar fregant-se les mans de veure que un cop més se surten amb la seva.
I respecte de la data escollida, què en podem dir? Doncs en primer lloc, que no és normal un consell de ministres en dimecres, ja que normalment són sempre en divendres, i en segon lloc que si es fa precisament el dia 16 és per què el dia 17 Espanya ha de revisar el refinançament del seu deute amb els seus creditors europeus, i que... el dia 16 “La Roja” dels collons debuta al Mundial. Això pot semblar trivial, però en un pais com Espanya és més que probable que el dia 17 els encara més empobrits “curritos” dedicaran molta més saliva al gol de Villa, que a la putada que els acaba de fer el Govern.
Podriem esperar que a Casa Nostra, que la selecció espanyola a molts ens la porta fluixa, la cosa fos diferent,... però no ho serà.
No sé per què els Srs de Bilderberg venen a Sitges a reunir-se per seguir arruïnant el món, si aquí no fan cap falta : ja tenim el PSOE per aplicar les seves ultraconservadores mesures neoliberals, això sí amb l’uniforme de la selecció de color ben vermell...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
