10J + 7 : No és temps de pessimisme

Avui és dissabte 17 de juliol, fa just una setmana de la primera gran manifestació inequívocament independista i massiva de la nostra història.

Es veritat que tots esperàvem més resolució per part de CiU ahir al Parlament. També hauriem volgut que ERC no hagués votat en contra de la ILP a la Mesa, i segurament que Montilla hagués fet pública l’escissió definitiva del PSC amb el PSOE.

Tot això hagués sigut la rehòstia, sens dubte.

Ara bé, no comencem amb la nostra tendència atàvica al victimisme i a fer els ploramiques. Ara no és moment de queixes ni de planys, i no podem començar-nos a desinflar tan aviat, collons!

He llegit i sentit molta gent dient que no ha canviat res, que els polítics segueixen fent la seva, que si el tacticisme, que si el partidisme.... A veure, i què voleu?

Portem trenta anys amb aquesta inèrcia, i no només n’hem de culpar els polítics : portem trenta anys consentint-ho. Tot just avui fa una setmana que els hi hem dit que m’estem tips, i comencen a païr-ho. Siguem pragmàtics, no podem pretendre que trenta anys de sistema partidista corrumput i allunyat de la voluntat sobirana dels ciutadans, s’arregli en una setmana, ni en un mes, ni en un any.

Ara bé, feta aquesta reflexió, penso que no és cert que les coses no hagin canviat. Han canviat, i molt. Us en posaré uns exemples :

- Ara fa un any, ningú no podia sospitar que l’alcalde d’Arenys de Munt decidís fer una consulta sobiranista al seu municipi. Des d’aleshores, mig milió de persones ja han votat per la independència, amb una organització impecable, i una cobertura internacional sense precedents. Ja hi ha convocada data per la consulta a Barcelona, amb milers de voluntaris mobilitzats, i una de les seus en serà el Camp Nou.

- Els independentistes ja no som només pencaires i estudiants : jubilats, autònoms i fins i tot empresaris i directius de grans empreses es declaren independentistes.

- Ja són pocs els que realment creuen que Espanya pot impedir-nos amb la legislació internacional a les mans, ser un estat. L’argument de treure els tancs no se sent enlloc, ni se’l creu ningú.

- Després de la sentència del TC, la resposta no només va venir de Casa Nostra : eurodiputats, representants de l’Eurocambra, juristes de reconegut prestigi internacional, partits nacionalistes d’arreu (des d’Escòcia al Quebec), i fins i tot un premi Nobel de la Pau i ex-president dels EEUU han protestat formalment contra la sentència i l’han titllada d’error i de retrocés democràtic.

- La major manifestació popular de la història de Catalunya, i per primera vegada, indubtablement independentista. Fins i tot els mitjans espanyols més conservadors n’han corroborat tant la multitudinària afluència, com el caràcter independentista.

- Ressó internacional als principals mitjans d’Europa, els EEUU, Canadà i Amèrica Llatina. La notícia més llegida de la secció europea de la BBC ha estat l’article sobre la Manifestació. Molts mitjans, com ara el Times o el Guardian fins i tot parlant de la victòria espanyola del Mundial de Sudàfrica han remarcat el paper dels jugadors catalans i del Barça, i han fet esment a la confrontació entre Catalunya i Espanya.

- En tots, o si més no gairebé tots, els articles en diversos idiomes sobre la manifestació, es descriu Catalunya com una regió “rica”, “pròspera” o “avançada” (en contraposició implícita a la resta de l’estat). El propi Jimmy Carter va comparar Catalunya amb els Estats Units en el seu discurs en l’entrega del Premi Internacional Catalunya. Pels qui no hagueu tingut ocasió de llegir el seu discurs, dir-vos que està molt ben estructurat, és rigorós i ben documentat, i la comparació que acabo d’assenayalar dubto molt que sigui casual o superficial. Amb tot aixó, la premsa internacional, per primer cop des de la transició democràtica, comença de mostrar si no suport, al menys certa simpatia per la causa catalana. En definitiva, s’està creant un corrent d’opinió propici per Catalunya al món.

- Però sense cap dubte, la mostra més clara de que les coses es mouen és la reacció del Congrés dels Diputats aquesta setmana davant les intervencions dels diputats catalans.

Sincerament, no m’imagino fa només tres mesos en Ridao a la tribuna del congrés parlant obertament d’independència –d’independència unilateralment declarada-, com va fer, sense que els cavernaris espanyols tant al govern com a l’oposició no se l’haguéssin menjat cru. Començant pel propi president del congrés dels diputats, el pseudosocialista, pseudofederalista i pseudodemòcrata, fill-de-falangista, ultracatòlic-legionario-de-cristo Sr José Bono, que estava callat com un puta, mossegant-se la llèngua.

Referent a la reacció (o més aviat, la no reacció ) dels polítics espanyols a les declaracions de Duran, Ridao i Herrera, crec que al darrere hi ha qualsevol cosa menys respecte i fair play democràtic parlamentari. En un context econòmic on el món mira molt de prop el què fa Espanya, per la por que es converteixi en una Grècia a lo bèstia que faci perillar l’estabilitat econòmica i monetària europea; una sortida de to espanyolista autoritària a les intervencions de CiU i el grup mixt català hagués recorregut les principals pàgines de color sèpia de tot el món en qüestió d’hores. Es més, probablement el ràting del deute espanyol hagués baixat i el seus tipus d’interès haguéssin pujat.



En resum, que les coses sí que es mouen. I més que hem de fer que es moguin a la tardor, a les eleccions al Parlament. Tots els que vam cridar “Independència” hem de ser conseqüents amb aquest sentiment, i tenir clar qui són els que ens el poden representar al Parlament. I hem de ser nosaltres que hem de fer que les coses se segueixin movent després de les eleccions. L’escenari és el més propici des de fa tres-cents anys, i no el podem desaprofitar amb victimisme, amb planys i amb pessimisme. Ara tot això no toca, com diria l’expresident Pujol, però evidentment tampoc no toca ni pluja fina, ni peix al cove, ni altres orgues.

Ara toca apostar per la independència. Ni tan sols els polítics de Madrid han gosat argumentar que la nostra independència unilateral i pacífica no és possible sense el consentiment d’Espanya, si de debó la volem. No han gosat dir-ho per què saben perfectament que ara els catalans i catalanes sóm conscients que ningú no ens ho pot impedir. Fixeu-vos doncs si n’han canviat de coses!