Espanya o l'imperi de la por

Dir que tradicionalment el poder i l’ordre establert s’han mantingut per la por no és nou. En tots els cultes religiosos de qualsevol cultura antiga, la por de la fúria dels Déus, convenientment canalitzada pels xamans, feia néixer i morir reis; o encenia o apaivagava els odis cap a les tribus rivals, escampant la majoria de territoris dels cinc continents en perpètues guerres per la conquesta de terres i recursos naturals, o simplement per alimentar l’ego dels poderosos.

A l’arc mediterrani, la cultura clàssica va superar aquesta fase teocràtica, i sense ser aliens a la seva mitolgia i al seus innombrables déus, els romans –sempre sota la protecció d’àurigues, oracles, astròlegs i altres xarlatans- van aconseguir sotmetre el major imperi fins al moment sota les premisses de la Lex –dura lex- i de la Pax romana, és a dir sota la constant amenaça de les legions amb les armes de guerra i la tecnologia militar més sofisticada mai construïda. Un cop més l’element de cohessió dels territoris ocupats, i també de la metròpoli –que funcionava sobretot gràcies a la força de treball de milions d’esclaus-, era la por. Aquest cop, però, una por tan real com la de la divinitat, però molt més immediata : la tortura i la mort.

L’apogeu del cristianisme i el decliu de Roma se solapen en la història, i amb l’Edat Mitjana la religió torna a tenir una evident preponderància en el control social. Amb la població analfabeta, i l’accès a qualsevol tipus de coneixement ferotgement controlat per l’Església catòlica, el temor de Déu i a les flames de l’infern és esgrimit per qualsevol príncep per a enfortir el seu poder, i un cop més un escenari de guerres i desolació s’apodera del continent. Amb la Inquisició, la por de l’infern es tradueix en una de més pròxima : la tortura i la foguera.

En les infinites guerres de religió, tothom havia de conviure amb la por de triar el bàndol correcte per no acabar a l’infern, si més no abans d’hora.

La Revolució francesa, on per primer cop s’enumeren els drets fonementals de l’home, resulta desembocar en el Terror, i la por a la guillotina. Es comença aquí a perfilar l’ideari del nou ordre mundial que seguirà els segles següents : la falsa idea de llibertat, de laicisme, i de que tothom tria voluntàriament servir amb el seu treball al bé comú, gran invenció massònica per fer que les masses seguissin servint, com sempre abans i sempre més, als poderosos. Passada la por de la guillotina, i amb Napoleó portant les idees de la Revolució per Europa, i els Estats Units poclamant la seva independència, sembla que hagi d’arribar per fi l’Edat de les llums. I el que arriba es la Revolució Industrial i el capitalisme. La banca, creada segles abans pels Templers serà qui des d’aleshores mourà el món.

I ho segueix fent.

Parlant d’Espanya, on les úniques conseqüències de la invasió napoleònica van ser poc més que anecdòtiques, l’Esglèsia catòlica va seguir servint el poder dels terratinents, amb una Inquisició que va restar activa fins ben entrat el segle XIX. A Catalunya, amb una burgesia industrial important, es desperten velles aspiracions nacionals, encarnades en la Renaixença i el Modernisme. Tan bé coneixien la història, que anomenàven a la llengua catalana “llemosí”. Es perfilen però les dues Espanyes, la industrial i amb vocació universal, i la rural, subdesenvolupada i tancada en si mateixa. Totes dues, però profundament catòliques i temeroses de Déu. Desprès de curts períodes de república, restauració monàrquica, de nou república i finalment la Guerra Civil, sota l’amenaça del sindicalisme i l’anarquisme laic i lliurepensador de, sobretot, Catalunya i Astúries, es torna durant la Dictadura a l’ultracatolicisme i a la por de tot allò que signifiqués pensar lliurement, gaudir del cos i de l’esperit, etc. Espanya torna ideològicament a l’Edat Mitjana, de la que encara avui, molts no n’han sortit. I un cop més la por de Déu es reforça amb la por dels tribunals sumaríssims, de les execucions públiques o de les fosses comunes –ara per llei intocables, inexpugnables i inalterables.

I després de Franco i de la Transició, ¿quines són les pors que mouen la política i la societat espanyoles?

Evidentment, Espanya és majoritàriament laica. A banda de manifestacions multitudinàries com les Setmanes Santes i les romeries vàries, on es barregen a parts iguals espiritualitat, cultura, folkòre, etc., ningú sensat creu que els intents del cardenal Rouco Varela i els seus acòlits puguin portar a mobilitzar les masses (tot i que ningú dubta que estan teledirigides per la dreta centralista ultraconservadora de sempre). Llavors, si la religió ja no és un amenaça per al lliure pensament, ni hi ha una polícia política “oficial”, ¿podem dir que Espanya es mou encara per la por?

Sens dubte.

¿Quina és aquesta por?. Doncs en realitat són vàries : d’una banda la por, més aviat el terror visceral, de la ruptura de la sagrada unitat de la pàtria. No calen comentaris, oi?

D’altra, com sempre menys transcendetal i més mundana : la por dels bancs, de no poder fer front als deutes.

La gent té por de no tenir on caure mort quan sigui vell, i s’entrampa amb una hipoteca de per vida. Per cert, al contrari que a altres països, si no pots fer front a la hipoteca no n’hi ha prou que el banc executi el deute i vengui el pis : el comprarà un subhaster a una part ridícula del seu preu, i el banc seguirà executant per sempre més tot allò que et pertanyi, com el sou, les propietats de la gent que et va avalar, etc.

I es clar, s’ha de pagar la hipoteca sí o sí, i per tant, cal tragar amb qualsevol cosa a la feina, per què tenim por de perdre-la. I així tenim una de les legislacions laborals més laxes d’Europa, i encara consentim que ens la retallin més, quan convé.

Un sistema de cobertures socials intencionadament pobre insuficient, potencia aquestes pors, i enforteix el sistema.

L’altra gran por espanyola no és nova ni culpa de ningú, és genètica : l’enveja. L’enveja no és res més que por de ser menys que els altres. I això, també convenientment explotat, porta a que la gent s’endeuti més amb els bancs.

Resultat : en una economia de merda, com l’espanyola, amb la productivitat per càpita més baixa dels països de l’OCDE i una de les més baixes no només d’Europa, sino de tot el món occidental; la banca espanyola té els majors beneficis del món, i això durant una pila d’anys seguits.

¿Que potser no és hora de superar aquesta etapa de por constant, d’angúnia vital? ¿De què hem de tenir por els catalans? Doncs ben clarament, per mi la única por que hem de tenir és la de seguir sent espanyols.