Ens hem d’emprenyar amb el TC?

Té cap mena de sentit ara mostrar-nos indignats per una sentencia que des del primer dia saviem com seria?
Hem de fer-los el joc als Srs Magistrats, com si de debó ens els prenguéssim seriosament?
Se sortiran amb la seva, dividint la societat catalana entre la indignació, la lamentació i la resignació, com sempre ha fet Madrid?

Les dues primeres preguntes només es poden responder amb un NO rotund. Els jutges del TC s’han limitat a fer la feina per la qual cobren, ni més ni menys. No els paguen per caure simpàtics (ni a catalans ni a foranis), sino per fer acomplir la Constitució espanyola. I la Constitució espanyola fa ser pensada per ofegar les aspiracions nacionals de catalans i bascos, en una etapa on les antigues forces vives del franquisme, eren més vives que mai. Per tant, ni indignació, ni lamentacions, ni punyetes. Ans al contrari, els hauriem d’agraïr que avui, gràcies a la seva sentencia políticament intencionada, centralista, retrògrada, el què volgueu; Catalunya en conjunt és més independentista, més catalanes i catalans s’han adonat que la convivència amb Espanya no és posible.

Ara toca ser coherents amb aquesta nova sensibilitat creixent per la sobirania. No podem utilitzar les mateixes armes que el centralisme espanyol. No val desacreditar, ni carregar uns contra els altres, ni voler posar draps calents, s’ha de treballar plegats, amb un somriure als llavis, per què gràcies a la poca visió sociopolítica dels membres del TC, la seva prepotencia de creure’s la quintaessència de la justicia i sobretot la seva ignorància real o pretesa que per damunt de la Constitució hi ha una legislació internacional, que ampara obertament el dret d’autodeterminació, avui som més conscients de la nostra força com a nació.

Si, i només si –com fan alguns teoremes matemàtics- actuem com acabo d’assenyalar, la resposta a la tercera de les preguntes del principi també serà que no. Altrament, em temo molt que un cop més s’obrirà pas el victimisme, el peix al cove, la pluja fina i tants altres vicis tardofranquistes i petitburgesos que ens ha llegat el pujolisme.

No val negociar RES amb Espanya. Us imagineu una dona maltractada, negociant amb el seu agressos quantes plantofades pot clavar-li al dia, o quants cops i de quina manera la pot humiliar i vexar???

Catalunya i Espanya són un matrimoni mal avingut, que han de fer la única cosa útil en aquest casos : separar-se. Sense rancúnies, ni mals rollos... en la mesura del què sigui possible (al menys, no per part nostra). I de la mateixa manera que una parella que es separa busca ajut en advocats i/o jutges, nosaltres ens hem d’emparar en els organismes internacionals , com abans ho han fet Eslovènia, Kosovo o Montenegro. Oi que Espanya encara no ha reconegut ni Kosovo ni Montenegro? ... I en canvi, bé que són estats sobirans. Què passa si Espanya no vel reconéixer Catalunya?... Doncs, res, què voleu que passi?

Ara més que mai hem de lluitar plegats per l’objectiu de la independència, i ho hem de fer a la Plaça de Sant jaume i a la Ciutadella, no a Madrid. Són els nostres que han de donar la cara, i si no ho fan, som nosaltres que els hem de collar per què ho facin.